Homenatge – Josep M. Ribaudí
H

21 de novembre de 2014

Avui tampoc parlaré del “procés” i el 9N. Altres companys ho faran rebé en aquest mateix periòdic. Avui m’agradaria retre un homenatge emocionat a una de les persones que més ha fet per l’independentisme català, i parlo d’un home que és andalús i no pertany Òmnium ni a l’ANC ni a Súmate; em refereixo a Alfonso Guerra. Ho dic seriosament, no us penseu que m’he oblidat de prendre la medicació. Alfonso Guerra, aquest líder polític afiliat al PSOE des dels temps heroics de la clandestinitat, company de viatge de Felipe González en el congrés de Suresnes l’any 1974, l’home que va col·laborar posant una de les principals llavors d’aquest moviment que avui remou Catalunya de manera imparable. Val la pena fer un repàs a la seva trajectòria personal i política per fer-nos cabal de la seva labor en favor de la nostra causa. Nascut en una família humil de Sevilla, es llincencià en Filosofia i Lletres a més d’enginyer tècnic industrial. L’any 1970 ja va entrar a formar part de l’executiva del PSOE, partit del qual ja era militant des de jovenet. Pel que sembla mai ha treballat -en el sentit que els meu avi donaven a aquesta paraula, o sigui doblegar l’esquena- i sempre ha viscut de la política. És un home que va tenir el mèrit de crear-se fama d’hàbil polític, intel·lectual, culte i sibil·lí, allò que en diuen un perspicaç florentí, però que si Maquiavel s’hagués aixecat de la seva tomba s’hauria tornat a morir de l’ensurt, doncs la realitat és que com a polític ha estat barroer, populista, mediocre i d’una cultura justa, justeta. Les seves intervencions al Parlament utilitzant cites equivocades de filòsofs i pensadors eren famoses. Atribuir pensaments a Voltaire quan eren de Rousseau esdevenien patinades freqüents en els seus discursos. D’ell es deia que ho sabia tot, que res se li escapava, però resulta que el seu germà Juan utilitzava el seu despatx oficial per fer tràfec d’influències i ell o no ho sabia o mirava cap a al cel mentre xiulava l’only you. Per aquest motiu, finalment, va abandonar la vicepresidència del govern l’any 1991, però no altres càrrecs en la política, on ha estat fins ara que ha anunciat que es retira. Trenta-set anys i tres mesos arrapat a la mamella, cobrant sous i dietes dels nostres impostos. Si els aturats espanyols -quasi cinc milions- sabessin què li reporta aquesta jubilació, possiblement organitzarien algun aldarull i li trencarien els morros, una feinada digne d’Hèrcules perquè de morro n’ha tingut sempre molt. Doncs tornant al tema inicial, hem de recordar que quan Zapatero va prometre que respectaria el text de l’Estatut del 2006, el president de la comissió, Sr. Guerra, el va potinejar i, en una compareixença, va dir orgullós: lo cepillamos antes de entrar en la comisión, si, la verdad, para que nos vamos a andar con eufemismos, coño; el més enraonat que va sortir de la seva boca va ser coño. El famós cop de ribot. I aquest és el moment, històric, que ens va fer el gran favor, naturalment sense saber-ho, perquè saber, saber aquest “intel·lectual” no sabia gran cosa doncs és més curt que una màniga d’armilla, incapaç de mirar una mica enllà i valorar els seus actes i les seves paraules de cara al futur. La seva especialitat sempre ha estat fer una gracieta i si després declara un incendi… doncs algun bomber ja l’apagarà. Per això hem de donar les gràcies al salao del Sr. Guerra per la seva col·laboració. Sense saber-ho ha interpretat a la perfecció el paper de tonto útil. De vegades penso que el llest de la família -tenia dotze germans- era un que sortia per la televisió fet un perdulari, desarreglat i desdentegat que sempre es gratava l’entrecuix. A partir d’aquí altres polítics s’han anat sumant a la causa independentista ajudant amb el que poden. Mariano Rajoy recollint signatures contra l’estatut, Vidal Quadras dient que s’havia d’enviar una divisió de blindats a Catalunya, la Soraya “boquita de esfinter” Santamaria parlant del imperio de la ley… fins i tot a l’Anoia tenim un important polític que col·labora tot i que representa que hi està en contra: l’alcalde de Montbui Teo Romero que deu tenir la mateixa capacitat que el Dr. X de la peli X: The Man with the X-Ray Eyes, veure-hi més enllà que la resta dels humans, a jutjar per les seves declaracions recents: “A Montbui la majoria de la gent no vol la independència”. Amb fenòmens així ja no ens calen consultes i fins i tot potser ni ens caldran eleccions; ell, l’autoritat, ja “ho veu”, tot i que potser s’hauria de fer graduar aquesta visió raig-X per algú que hi entengui, ja que el 9N a Montbui el resultats de les urnes van donar més de dos terços a favor del sí-sí. Cagumdena, populatxo… Josep M. Ribaudí

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Et semblaria bé fer el debat electoral a la Catalunya Nord?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta