L’amenaça de que l’economia europea entri en recessió en els pròxims mesos és alta. Les tensions geopolítiques arriben després de la COVID i deixen el Banc Central amb molt poc marge de maniobra. L’increment dels tipus d’interès és l’eina principal per lluitar contra la inflació disparada, generada principalment per la guerra d’Ucraïna i l’excés de liquiditat. I això porta a l’alentiment de l’economia. I passar-se de frenada és una possibilitat històricament molt recurrent en el camp econòmic.
Els orígens del problema arrenquen a la crisi del 2008. Aleshores per impulsar el sistema només es feia que afegir veles en forma de quantitative easing (augmentar la quantitat de diners en circulació) i tapar forats al vaixell de l’economia mundial per impulsar-lo com fos cap endavant. Era una decisió política per aconseguir que la nau accelerés i que la ciutadania no s’adonés que s’estava aturat en mig d’un mar que amenaçava temporal. Ara hi ha moltes vies d’aigua i manquen materials per continuar fent les reparacions per posar en condicions la nau per tenir una navegació segura. Així veiem que productes com el gas, el petroli, els xips, productes alimentaris, materials de construcció i de tota mena pugen els preus i es buida la cartera, sense que hi hagi mitjans per tornar-la a omplir i seguir en la cursa.
L’única manera de recuperar el control de la situació és plegar veles, arranjar el casc i anar a un port segur. És a dir, reduir la quantitat de diners en circulació pujant els tipus d’interès, però és menester la precisió d’un cirurgià. Si es pugen massa els tipus d’interès, hi ha risc d’enfonsar el vaixell de l’economia. No pujar-los prou podria generar hiperinflació, devaluació de la moneda, empobriment generalitzat i quedar a mercè del temporal geopolític que cada vegada és més complex.
I en aquesta situació van fent-se evidents vells problemes que no es volien veure i que quedaven amagats pels ajuts econòmics mitjançant préstecs a baix cost. Hi ha moltes empreses que sobreviuen pel crèdit i un encariment del diner les pot perjudicar enormement. S’estima que a Espanya hi ha més de 47.200 empreses “zombi” (que porten dos anys sense generar beneficis suficients per pagar els seus deutes) i que el seu mal estat de salut pot portar-les al tancament, posant a l’atur els seus treballadors. I l’augment de l’atur porta a una disminució dels ingressos, que es tradueix en una reducció de les compres i desencadena en una disminució generalitzada del consum. També dels impostos que se’n deriven i que serveixen per sostenir l’administració de l’estat i els serveis a la ciutadania. Una espiral negativa que acaba conduint a la reducció del PIB i per tant cap a una possible recessió.
Un cel molt encapotat on els vents ja no serveixen per impulsar el vaixell, sinó que encongeixen els cors pensant en els perills que hi ha. Davant això cal sempre posar el davant el tremp del navegant, l’enginy i la força del mariner, que s’enfronta a tota mena de dificultats. En mar plana tothom és mariner. En mala mar, és quan calen i es valoren els capitans experts i preparats. Esperem que ara n’hi hagin per fer una bona travessa.
