Domingo Sánchez
Membre de Junta UEA i responsable de la secció Internacional
Atribueixen a aquest titular (Boira al Canal-Continent europeu aïllat) al cèlebre diari britànic The Times, per allà l’any 1957 quan una densa boira al Canal de la Mànega semblava separar meteorològicament Anglaterra de l’Europa continental. Alguns diuen que l’ocurrència va tenir lloc l’any 1930 per un anglès que va voler divertir als anglesos. Del que no hi ha dubte és que té la seva gràcia que treguin orgull patri al mencionar que és el continent el que queda aïllat d’Anglaterra.
Em serveix aquest lead per enllaçar amb l’actualitat econòmica. Portem uns mesos parlant intensament del Brexit, de les conseqüències econòmiques-socials que aquesta decisió pot tenir per a persones, empreses i països.
El Regne Unit va ingressar com a membre de ple dret a la Unió Europea (UE) l’any 1973. El Club del Tractat de Roma de 1957 va comptar amb la visita de l’enviat britànic Russell Brethenton, un economista funcionari de rang mitjà. Els anglesos, una vegada més, estaven sense estar.
Històricament a la diplomàcia britànica li ha agradat participar sempre en totes les salses. Els hi agrada observar, distraure, embrollar… I estar, però en la gran majoria de casos, sense participar o participant per crear desunió. A la Unió Europea van entrar mantenint la seva pròpia moneda i la seva nul·la participació en els tractats comuns com Schengen.
Això no obstant, l’Europa continental no es podia permetre -ni pot- prescindir del Regne Unit. El seu elevat pes econòmic facilità que el club de països europeus oferís regles laxes als britànics perquè acomodessin el seu escepticisme a la comunitat.
El 23 de juny de 2016, els ciutadans del Regne Unit van votar a favor d’abandonar la UE. Des de llavors, la paràlisi política del Regne Unit sobre el Brexit està desgastant la imatge política de Theresa May. Conservadors i Laboristes intenten arribar a un acord perquè tot segueixi quasi igual, però incloent els “desitjos de sortida” dels euroescèptics ciutadans britànics. S’ha d’intentar fer veure que “se surt” de la UE, però sense sortir.
Els britànics són especialistes a aguantar fins a l’últim minut. Quan tot sembla estar abocat al desastre són capaços de donar-li la volta i aconseguir una solució al problema. Així va succeir davant la data clau del passat 12 d’abril quan es complia el termini acordat amb les autoritats europees. A l’últim minut es va acordar una pròrroga de 6 mesos fins al 31 d’octubre de 2019.
Personalment, aposto que una vegada més, els anglesos trobaran la manera d’estar sense estar. I Europa, la continental, una vegada més dirà SÍ. Ni el Regne Unit pot deixar d’estar a i amb Europa, ni el continent pot quedar aïllat per molta boira que s’acumuli al Canal de la Mànega.
