Fins on? Fins quan?
F

9 d'abril de 2021

Fins on són capaços d’arribar els nostres polítics -que es diuen independentistes- en aquesta lluita vergonyosa i absurda dels uns contra els altres? Cada dia en sabem una de nova i personalment ja he acabat la meva capacitat d’admiració i exhaurit les quotes d’indignació. No trobo qualificatius per definir l’estupidesa que representa l’espectacle vergonyós que ens ofereixen. Fins quan ha de durar aquesta comèdia?

M’agradaria que per una vegada es posessin en la pell dels que, des de sempre, els hem fet costat. Potser s’adonarien de la decepció i la ràbia que ens corseca en veure que els pitjors enemics els tenim dintre casa mateix.

Durant 10 anys hem estat a la seva disposició: ens hem vestit amb totes les samarretes de tots colors tal com ens deien; ens hem abrigat amb l’estelada a l’hivern i amb ella ens hem protegit del sol a l’estiu; hem corejat tots els eslògans que ens semblava que podien donar-nos ànims. Hem cridat que els carrers eren nostres i hem cregut que no hi havia marxa enrere; només calia seguir el full de ruta d’un procés que ens havia de portar a la independència.

Perquè a nosaltres l’única cosa que ens interessava -i l’única que ens continua motivant- és la independència de Catalunya. No som polítics i per tant no pretenem guanyar quotes de poder. Som patriotes, això sí, i ens dol en l’ànima veure el nostre país prostrat, burlat, reprimit, amb una sanitat que no aguanta la tensió, amb unes escoles deficitàries, amb una política d’habitatge sempre tombada pel poder central. Ens dol en l’ànima veure que l’últim signe d’identitat que ens queda –i el més important, la nostra llengua- és menyspreada, sotmesa i objecte de polèmica política mentre el seu ús social es va degradant ràpidament en un pendent que, si no s’hi posa remei aviat, passarà a ser només d’ús domèstic. Els lingüistes parlen de “llatinització” que, en definitiva no és més que un procés de desaparició.

Per això, per preservar la vida de la nostra societat i millorar-ne les condicions hem sortit tantes vegades al carrer i ho tornarem a fer sempre que faci falta. No pretenem dominar ni sotmetre ningú; només volem viure lliurement i disposar lliurement dels nostres recursos, que no són pocs. Volem tenir veu pròpia arreu i no ser condicionats per un estat que sempre hem tingut en contra. Per tot això també hem sofert garrotades d’un poder brutal.
En les nostres accions no cal saber a quin partit vota cadascú. Lluitem per un objectiu superior, que fins ara ens ha unit a tots en un sol clam. Nosaltres, el poble, no hem fallat. Any rere any, votació rere votació, ha guanyat l’independentisme. Hem complert sempre i no podíem fer altra cosa que posar els resultats en mans dels nostres representants. I és aquí on ha començat la decepció; primer d’una manera velada i després ja descaradament s’han desqualificat els uns als altres, s’han fet la traveta. El pitjor, però, és que ho saben.

Saben que no sols es fan la traveta entre ells, sinó que la fan al país. És el futur de Catalunya el que està en les seves mans, el futur de la llengua, el futur del benestar social. I és una vergonya veure com per una visió mesquina i un afany irracional de poder el país va perdent pistonada. Fins on són capaços d’arribar amb aquests despropòsits? Fins quan ha de durar aquesta angoixa? Ens posen difícil mantenir-los la confiança perquè a vegades dona la sensació de presa de pèl. Malgrat tot, nosaltres, el poble ras, sempre hi serem. Com deia Salvador Espriu, volem que Catalunya sigui “no gos mesell, sinó únic senyor”. Ells tenen la paraula.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta