6.3 C
Igualada
Dissabte, gener 29, 2022

Fer-nos noves preguntes

Elisabet Juanola
Àmbit Maria Corral

El passat abril, les imatges del temple de Notre-Dame cremant-se feien la volta al món amb l’horror de tots. Haguéssim tingut l’oportunitat de visitar París abans o no, haguéssim entrat algun cop a la catedral de Nostra Senyora o no, fóssim creients o no, l’incendi ens impactava.

Les coses passen quan menys ens imaginem i, de vegades, ens fan adonar que tot està relacionat, que tenen un sentit. Al món, a l’univers, estem interrelacionats, no estem sols, però ens hem pensat que sí i fa segles que vivim submergits dins d’una cultura de l’individu, de l’heroi. Els sistemes educatius encara promouen que siguem exitosos i brillants, obliden que no hi ha ningú que no sigui genial en alguna cosa o en algun aspecte, tot dependrà de les oportunitats de desenvolupar-se i que l’entorn que tingui el valori. Però a més a més, no hauria de ser necessari ser genial per ser valorat, només pel sol fet d’existir ja som dignes, però dir-ho és diferent de viure-ho.

En el món actual hi ha molta gent que se sent sola, persones que busquen ser reconegudes i acompanyades, especialment quan es fan grans. Alguna cosa falla quan molta gent, a mesura que va envellint, va sentint-se menys «útil». «Sóc un trasto, no serveixo per a res…» diuen alguns ancians, i certament és tard per revertir aquesta creença que tenen tan a dins seu: tota una vida promovent que s’ha de fer coses, que s’ha de produir, que s’ha de ser actiu per ser digne. Tenim la necessitat de ser útils, més que la de valorar el ser. Davant d’aquest fet ens preguntem: És possible revertir-ho? Quan hem de començar a valorar l’existència? ¿Quin és el moment de beneir la vida i alegrar-nos del simple fet de ser? Sona bucòlic, però la realitat ens ajuda a mirar més enllà i valorar una mica més allò que podem veure i no mirem; allò que podem estimar i menystenim; allò que ens uneix i no arribem a comunicar; allò que ens pot fer feliços en lloc d’amargar-nos. Aquell món racional que va tenir tant sentit a la revolució francesa, avui demana reubicar la raó al costat del sentit, de la capacitat d’amor i de la felicitat.

Cadascú de nosaltres pot començar en qualsevol moment, però requereix treball interior, silenci, renunciar a tenir poder sobre els altres, aprendre a ser qui som i no voler ser una altra cosa més. No és fàcil, perquè és una dinàmica diferent de la que hem practicat tota la vida i no és evident a primera vista. Una pista a seguir és el termòmetre de la felicitat, tan personal i tan subjectiva, però inequívoca. Qualsevol esforç per ser millors i ser més sincers amb la nostra interioritat valdrà la pena. I fins i tot potser estem disposats a envellir i deixar de pensar que som imprescindibles.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

El bicentenari de “Els Tres Tombs d’Igualada”, un valuós testimoniatge del nostre patrimoni cultural

La Festa dels Tres Tombs, avui ja bicentenària a la nostra ciutat, i catalogada com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de...

Òdena celebra aquest diumenge la reformulada Fira de Sant Sebastià, la Fira de la Baronia d’Òdena

Òdena, recupera, la Fira de la Baronia en el marc de la celebració de Sant Sebastià, i en celebra aquest diumenge, 30 de gener,...

Humans Anoia: Joan Solé Oller

JOAN SOLÉ OLLER  Nascut a Igualada el 1963, fotògraf professional  Afeccionat a la fotografia des de sempre i fotògraf professional des de l’any 1982, enguany farà...

Aquest diumenge, Mercat d’Antiguitats

Com és habitual cada darrer diumenge de mes, aquest proper diumenge 30 de gener tindrà lloc el Mercat d’Antiguitats, col·leccionisme, art i artesania, organitzat...

L’Editorial: La força de la ciutadania

Sovint els ciutadans creuen que han de sol·licitar a les administracions que els donin o concedeixin coses. Massa sovint es deixen portar pel desànim...
Compartir