Excepcional dissertació de l’advocadessa Carla Vall, dins dels actes del 8 de Març, sobre Violències sexuals i feminicidis
E

Carla Vall i Durán (Vilanova i la Geltrú, 1989) és una advocadessa penalista, especialista en violències masclistes i en processos de reparació.

16 de març de 2024

Personalment, i com a membre del Jurat, celebro haver participat, el passat 7 de març, del 5è Acte de lliurament dels “Premis de Recerca Nativitat Yarza”, al Teatre de L’Ateneu, organitzat per la Mancomunitat de la Conca d’Òdena, dins l’agenda commemorativa del Dia Internacional de les Dones. D’aquesta avinentesa, si bé reitero la meva felicitació a Clàudia Royo i Sánchez que va endur-se el primer premi, amb el treball “El paper silenciat de la dona en la indústria tèxtil”; subscric també l’enhorabona a Marta Agulló i Ferrer, guanyadora del segon premi, amb el treball “La deconstrucció dels cossos normatius”; ambdues, alumnes, de l’Institut Pere Vives Vich. I, com a punt i final, no puc més que felicitar l’eloqüent i summament didàctica dissertació de l’advocadessa Carla Vall i Durán, sobre Violències sexuals i feminicidis, adreçada a l’alumnat dels diferents cursos de batxillerat.

Des de la perspectiva d’un treball de difícil encaix, i substancialment humà, qualsevol forma de violència contra les dones és objecte de l’atenció d’aquesta advocada penalista en el sentit de procurar una reparació dels danys causats a les víctimes i/o supervivents de violències masclistes. El propòsit és, doncs, donar els instruments necessaris per a fer front a les diverses formes de violència de gènere i també convidar a la reflexió pública sobre el paper dels agressors i de la societat en general, justament en un moment, l’actual, en què un nou clima social permet a les dones parlar.

Carla Vall i Durán (Vilanova i la Geltrú, 1989) és una advocadessa penalista, especialista en violències masclistes i en processos de reparació. Forma part del col·lectiu de Dones Juristes, i s’està imposant com a una de les joves advocadesses de més projecció i de més abast mediàtic, ateses les quantioses intervencions sobre jurisprudència i feminismes en els mitjans de comunicació.
De la seva exponencial ponència, a grans trets, se n’obté una ferma anàlisi sobre algunes de les línies vermelles de les violències masclistes, convidant als i les joves a unes profundes reflexions.

 En la seva condició d’advocadessa, Vall considera més que feminitzar les lleis, cal feminitzar la societat; àdhuc és imprescindible un canvi d’orientació per part dels actors jurídics per a què siguin capaços d’acomodar-se a noves formes d’interpretar les lleis. Certament, existeix una mena de violència institucional i una propensió a culpabilitzar les víctimes en el sistema judicial i de denúncia de violències sexuals, de part del mateix cos judicial, ja sigui per falta formació o per manca d’ètica de certs professionals. Emperò, de dies recents, els canvis que exigeix una llei de violència masclista ja són a l’agenda política gràcies als reclams de tantes i massives mobilitzacions feministes.

 Avui, a escala mundial, s’estima que més del 40% de les dones del món han patit violències masclistes; una xifra que descobreix una violència de gènere massa silenciada; una casuística que exigeix una urgent visibilització pública, atès que: allò que no es visualitza és com si no existís. Alhora, en referència als actes de violència, s’incideix més en l’espai públic, i, en canvi, no es contempla que l’agressor sol ser una persona de proximitat. Les parelles i els amics poden ser la pitjor amenaça per a les dones, grans o joves. I, en molts casos, contra la llibertat sexual d’aquestes segueixen prevalent uns tòpics educatius i socials que inhibeixen la plena disposició no sols a viure unes relacions sexuals lliures, sinó a presentar amb llibertat la pròpia imatge dels cossos femenins.

 Una relació, prioritàriament, ha d’aportar benestar. Els primers senyals de violència quasi ni es noten, però aviat es comença a desconfiar d’allò rar que es percep dia rere dia; així, si no es té un espai segur i còmode en les converses i en els actes vol dir que la cosa no va bé. En conseqüència, no cal ni esperar fets violents per a tallar una relació. Si les generacions joves segueixen reproduint seculars models de domini i subordinació no ens en sortirem del problema.

 Aquestes darreres dècades, les xarxes socials han estat útils per a plantejar determinats problemes i, sobretot, per a trencar importants silencis. Però, d’altra banda, Internet s’obre a alguns riscos de massa exposició pública per part de les joves, en especial si es tracta de víctimes, afectant en més o menys grau la pròpia gestió emocional. És bo compartir experiències, sempre que l’ús de les xarxes contemplin tots els canals d’expressió i permetin, per descomptat, qualsevol denúncia.

 Terrible és que el primer accés a la pornografia sigui als 8 anys. És aquí on els nois i les noies estan abocats a un únic model de representació de la sexualitat; i, mentre no hi hagi una educació sexual que permeti que les noies tinguin accés al seu cos, al seu gaudi i puguin expressar-se, el desastre és immens. De retruc, els nois no saben més que el que han après mirant pel·lícules pornogràfiques, és a dir, confonent la realitat amb la ficció. I, ni pensar cal que existeix un sistema patriarcal prou violent que necessita de la violència pornogràfica per a manifestar-se.

 En l’imaginari col·lectiu sembla que una agressió destrossa la vida de la víctima per sempre; un estigma que cal revertir a fi que la dona agredida es recuperi i torni a ser propietària del seu cos, podent viure novament una sexualitat lliure. Les violències sexuals tenen una forta càrrega simbòlica, i cal vèncer aquell agressor que no cerca el plaer, sinó el poder.

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Llegeixes els llibres que et regalen per Sant Jordi?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta