Estat de la qüestió (a l’estiu)

Principi de l’estiu a Igualada: el cel n’ha estat testimoni amb els globus aerostàtics que ja fa vint anys que s’hi enlairen la primera quinzena de juliol. I també, per allò del cel, anunciava l’estiu aquest diumenge la corrua llarguíssima de cotxes per passar a la benedicció tradicional de sant Cristòfol -si més no des de l’any 1927, segons la curiosa fotografia central de La Veu de la setmana passada-. A la ratlla, doncs, de les vacances igualadines permeteu-me aquest enfilall de reflexions, constatacions i, al capdavall, alguns desigs.

Des del 26 de juny n’han passat moltes, de coses; els resultats de la contesa espanyola que, com s’ha vist, ha ben retratat encara més aquest Estat que ens acull i que ens abonyega de tant que ens estima, vull dir, de com ens estima… Però no tractaré els resultats electorals, entre més coses perquè ja fa un munt de temps i ja n’estem tots una mica farts de tanta “exegesi”. I també n’ometré valoracions sobre els jocs postelectorals que han de portar el PP a governar després de set mesos de fer-ho en funcions. Permeteu-me, tanmateix, que jo també me’n faci creus del comportament de tants espanyols que voten PP desatenent totes les lògiques i totes les lleis democràtiques occidentals i les del desvergonyiment: com pot ser que, amb l’”episodi nacional” protagonitzat pel ministre Fernández Díaz i pel senyor de “l’Antifrau, de Alfonso, encara hagin tingut més vots, amb casos lamentables com el del País Valencià. Diuen que les teles espanyoles ni han “ensenyat” el contingut de les converses enregistrades que va fer públiques el digital Público, quins nassos! I passades les eleccions al govern espanyol i el (seu) poder judicial només els interessa com es va fer la gravació il·legal al ministeri. Ben bé allò de mirar el dit que assenyala la lluna i quedar-se tan “panxos”. Com pot ser, dèiem, que no s’alcin veus dels espanyols davant un fet tan i tan greu. La resposta, ja la sabem: només val el seu nacionalisme, els altres no hi cabem; de fet, no ho oblidem, ens neguen l’existència; és com allò del colesterol bo i el dolent: a nosaltres ens correspon el dolent, el que cal combatre i eliminar si pot ser, això sí, pensant en el bé comú de l’organisme, que és de la seva propietat.

Tot plegat -passades les dues tandes d’Elecciones Generales- ens porta als independentistes a agafar embranzida per enfocar els mesos que vénen superant la fase de cert stand by que hem viscut. A això respon sobretot la rellevància que prendrà des d’ara trobar fórmules, o la fórmula, per culminar el procés. D’aquí la proposta que posarà a votació l’ANC entre els associats per decidir impulsar un Referèndum d’Independència (un RI). Si es vota a favor del RI, es posarà la carn a la graella perquè els partits independentistes se’l facin seu. Hi ha arguments a favor i en contra del RI que no enumeraré aquí. La clau és que es considerarà vinculant i que no esdevingui un calc del 9N, amb els dèficits i defectes d’aquell procés participatiu. No cal dir que s’ha d’aconseguir una bona participació i un bon resultat que permeti la declaració immediata de la Independència. A més a més, com deia El Punt Avui, “pot ser un punt que recompongui la unitat de les forces independentistes al Parlament”.

Aquest és el panorama -l’sky line, si ho voleu més estiuenc- que tenim davant, amb l’11 de Setembre que ens tocarà tornar a sirgar i amb la qüestió de confiança del president Puigdemont que ha de ser la palanca per reprendre el futur. Ara cal que l’escometem amb saviesa, el futur pròxim: tenim trumfos a les mans i també cartes marcades, cal reconèixer-ho. Conjurem-nos per superar totes els obstacles i no perdem de vista la lluna que la tenim al nostre abast, i deixem anar el llast dels dits que ens la volen amagar (PP, C’s, PSOE) o distorsionar (PSC, i els Comuns).

Bon estiu!, i a punt de Fotre el camp! (d’Espanya).

Francesc Ricart