Entrevista a Unlockers, el grup anoienc expert en la moda dels Escape Rooms

128

“Hi ha escape rooms que són adrenalina pura”

Som cinc joves anoiencs: Ainhoa Garcia Moral, Marta Gabarró Alvarez,
Alex Rubio Escucha, i els germans Jordi i Xavi Gómez Segurana, ens diem els
Unlockers, i portem ja molts mesos recorrent Espanya participant en la darrera
gran moda: els escape rooms. Ara que s’acaba d’inaugurar el primer a Igualada,
us expliquem com funcionen i per què ens apassiona aquest món.

Aquesta nova modalitat d’oci s’està escampant molt ràpidament. Com pot ser que tingui tant èxit, i en tant poc temps?

Sí, a Barcelona ja n’hi ha més de 500. Van començar una desena, i com que es va veure de seguida que tenia molt èxit i les persones venien de molt països diferents, la gent va començar a fer-ne de tota classe, en gran nombre. Penseu que n’hi ha de molt econòmics, i d’altres són espectaculars. Avui, hi ha empreses que venen a Barcelona a fer no una, sinó 10 sales diferents en un únic local. És una bogeria.

On va néixer, aquesta activitat, i com us arriba a vosaltres?

Els primers es van fer a l’Àsia, sobretot al Japó i a la Xina. Nosaltres vam començar per curiositat…. i ens va agradar molt. Simplement és una porta que tu obres i… de sobte et trobes en un lloc especial: pots estar dins d’una piràmide d’Egipte, d’una selva, d’un avió, d’una presó, d’un hospital… T’expliquen primer una història, i després és com si et teletransportessin, com una pel·lícula. Estàs dins. A nosaltres ja ens agraden molt les pelis de ciència-ficció, i això és un punt a favor. Hi ha gent que cada cert temps va al cinema, doncs això és el mateix.

És car?

No necessàriament. N’hi ha que l’entrada costa 10 euros, i els que més, uns 25. Però aquests més cars són els més bèsties, són molt espectaculars, amb actors dins de la sala. Són diners que, un cop al mes, no són tampoc una gran quantitat, i com que t’agrada i cada setmana en surten de nous… Mai te’ls acabes.

Heu participat en molts d’Espanya…

Hem fet tota la part centre i sud, sí. Vam començar a Madrid, i allí potser en vam fer deu… en tres dies, a quatre per dia. Vam fer després Mèrida, Sevilla, també Portugal…

Quin és el que millor record us ha deixat?

Un de Madrid, on hi ha un actor dins… Es diu “Atrapado en una habitación, con un zombi”. El nom ja ho diu tot, us ho podeu imaginar, oi? És una sala, no gaire gran, que representa un laboratori. Es veu que un doctor estava provant una vacuna, i s’infecta. Tu estàs allí dins per trobar la solució… Se t’obre una porta, i et surt un zombi encadenat. Cada 5 minuts, les cadenes es van estirant. Es tracta que el zombi no et mossegui, perquè, si ho fa, representa que t’has “convertit” i quedes eliminat. És una hora d’adrenalina pura. En un altre algun de nosaltres va haver de marxar d’una sala perquè no podia aguantar-ho… La teulada anava baixant, mica en mica, fins acostar-se al teu cap.

Caram, quin mal rotllo.

No ens podíem despistar ni un segon. Anàvem fent les proves, i era tot molt real. Els zombies no et veuen, només es mouen segons el soroll que fas… Mentre un l’entretenia, els altres per darrere anàvem en silenci traient cadenats de llocs, desxifrant enigmes, superant totes les proves. Buf, quin dia. Hi ha un moment que la cadena era tan llarga ja que estàvem just a la paret, i et deien que havies d’anar a l’altra punta de la sala a buscar una clau, o un paper per desxifrar un codi… Calor a tope, música a tot drap, i un zombi intentant mossegar-te…T’he de dir que en aquest lloc t’avisen que si tens problemes de cor, millor que no entris.

Tots són així?

No, no. En la majoria de llocs hi ha un rellotge, normalment són 60 minuts, que va fent un compte enrere, però no tens res que et molesti. Hi ha un escape room que entres i és una sala completament blanca, tota ella, i has de trobar un conill blanc, i ja està. Hi ha aventures històriques, medievals, de màgia, d’altres d’acció, talment com si fossis d’un equip de policies, amb una furgoneta de Swat però real, real. En aquesta última entres dins i després surts en un taller, com els que surten en les pel·lícules americanes, amb moltes eines, i es van activant mecanismes electrònics i molts efectes especials, i acabes en un soterrani, sortint fum de les canonades… Una passada.

Deu valdre molts diners, això?

Què va. Casolà. Dos amics, un any de feina. I s’acaba amb un debriefing, una xerrada on expliques què t’ha semblat, i tothom opina. Aquí és on es nota molt la qualitat de l’escape room.

Hi ha molta gent a l’Anoia, aficionada a això?

N’hi ha, però no que en faci dos o tres al mes. Segur que hi haurà cada vegada més aficionats. Val la pena.

Jordi Puiggròs