Actriu, cantant, còmica, show woman, i un llarg etcètera. Així és la Maria Dolors Bertran Díaz, més coneguda com a Lloll Bertran. Porta més de 30 anys damunt dels escenaris encarnant papers de tot tipus, encara que el seu millor registre és l’humor i la comèdia. Aquesta igualadina viu la seva professió, i la vida en general, amb passió i alegria, com si d’una festa es tractés, i potser hi té alguna cosa a veure haver nascut en plena Festa Major. Lloll Bertran és una de les cinc nenes de l’obra ‘El Florido Pensil (Nenes)’, la comèdia teatral sobre l’educació que rebien les noies a les escoles franquistes i el sistema educatiu que va dominar l’Espanya de la postguerra. Aquesta obra arriba diumenge a l’escenari de l’Ateneu d’Igualada, i el 12 i 13 de novembre al Teatre Kursaal de Manresa.
– La versió femenina de ‘El Florido Pensil’ arriba 20 anys després que s’estrenés l’obra original protagonitzada per homes. En què es diferencia de la versió masculina?
Sobretot en la forma d’educar. La “deseducació” de les nenes es feia d’una manera molt més sibil·lina i retorçada. Se’ls inculcava que havien de ser dones sotmeses i submises al marit, que només estaven destinades al matrimoni i a la reproducció, sense vot, ni veu, ni dret a decidir.
– Encarnes a la Quica i a la Doña Jimena. Com són aquests dos personatges?
Són totalment oposats. La Quica és una de les nenes i és un sabatot molt tendre. I la Jimena, és una de les professores, una falangis dominatrix.
– L’humor predomina al llarg de l’obra. Creus que és una bona fórmula per explicar les situacions que es vivien a l’època de la postguerra?
Amb humor també es pot ser molt crític i incisiu, però fa de més bon pair. Mirar aquella època tan nefasta a través dels ulls infantils, produeix molta comicitat i la gent ho reviu, no pas com un trauma, sinó com una catarsi. Fan fora molts fantasmes.
– Riure és una bona teràpia?
De les millors que hi ha! Potser amb humor no podem canviar el món, però el fem una mica millor. Qui riu, viu! (És un anònim llollià.) Hahaha!
– Com a Lloll Bertran, en ple segle XXI, quina és la teva visió de l’obra?
És un retorn a un passat, molt passat de voltes, que encara no ha passat del tot. És el que ens ensenya la Història: explica d’on venim per entendre el present i així poder millorar el futur, no cometent els mateixos errors.
– Dius que és un passat que encara no ha passat del tot. Creus que encara s’arrossega l’herència d’aquella època?
Tot i que al món occidental les coses han canviat molt per millorar, encara hi ha qui continua veient la vida en blanc i negre, amb la música del No-Do de fons.
– Fa més de 30 anys que vius damunt de l’escenari. Què et dóna el teatre?
Emoció.
– Hi ha algun paper que se t’hagi resistit?
No. Sempre m’he entès molt bé amb tots els meus personatges. No se me n’ha resistit cap. I jo tampoc no m’he resistit mai a cap proposta per arriscada que fos. Quan hi ha garantia de professionalitat i qualitat, m’hi llanço de cap.
Marta Carles
Si voleu llegir l’entrevista completa feu clic aquí.
