Entrevista a Josep Maria Costa, assessor d’organitzacions empresarials
E

30 d'abril de 2017

“Vaig patir quan em vaig deixar els cabells llargs… T’insultaven pel carrer”

Sóc nascut a Igualada, fa 68 anys. Sóc assessor d’organitzacions empresarials. De jove, vaig formar part de grups com els Maus, Muchachos Crema i d’altres, en el que van ser els inicis del rock a casa nostra. Des d’aquesta setmana publico a La Veu una sèrie de reportatges sobre els 60’s a l’Anoia.

Estrenem aquesta setmana a La Veu una nova secció que pretén recordar i donar valor a una època que molta gent recordarà, els anys seixanta, i a través de la música. Els inicis del rock and roll. Per què et vas decidir a fer aquest treball?

Forma part de la meva tornada a les arrels, que sempre han estat una part important a la meva vida. Jo vaig sortir d’Igualada als 21 anys d’edat, i em vaig quedar a viure a Barcelona. Des de llavors he anat donant moltes voltes… Als 64 anys vaig tenir la imperiosa necessitat de tornar a la ciutat, perquè és casa meva, i també perquè hi tinc els nets. Vaig tornar a passejar pel passeig Verdaguer, a viure a la casa dels pares, a passar per racons que quasi havia oblidat. De cop i volta vaig pensar que estaria bé recuperar la memòria d’aquells anys de jove, de trobar amics, i de gaudir-ho. És clar, tota la meva adolescència, i fins que vaig marxar, vaig estar dedicat a la música.

Era el motiu perfecte.

I tant. M’he retrobat amb molta gent, a parlar-hi, i em vaig adonar també que això de fer una petita història del rock a Igualada i comarca era una tasca que no s’havia fet. Penso que convenia recuperar la memòria històrica d’aquella època.

Veig que ets d’aquells casos típics de “Roda el Món i Torna al Born…”

Possiblement sí. És normal, fer-ho, no? Les arrels són importants, potser també perquè mai em vaig arrelar bé a fora. Suposo que pel tipus de vida que vaig tenir. Jo ja venia a Igualada a veure al pare i la mare, pràcticament cada setmana. I que ara hi siguin els nets, és transcendental. Pesa molt, i és determinant.

El Xospi torna a Igualada. Així és com et coneix tothom, oi?

Sí, ja li deien així al pare, i al germà.

Et dedicaves a organitzacions empresarials complexes… Des d’una empresa normal, diríem, fins a posar ordre en una central nuclear. Caram…

Més que posar ordre, a entendre les organitzacions, per exemple. Una central nuclear és un extrem, a l’altre hi podríem trobar una universitat, o un hospital. En aquests últims casos hi ha una gran complexitat de servei, perquè treballen amb les persones i cada cas és diferent, i en canvi en una central nuclear l’important és tenir la “bèstia controlada”. El que es tracta és que els professionals puguin fer bé la seva feina i l’entorn no els faci nosa.

Molta gent diu que haver fet música t’ajuda molt en la carrera professional. Per haver de seguir un ordre, la disciplina, la creativitat… És així?

No hi ha pensat massa, en això. Jo diria que és qüestió de caràcter. Conec molts músics que, vaja, no és precisament que s’hagin organitzat mai massa.

Tocar no és fàcil.

És l’art del temps, i de l’administració dels silencis i la modulació. Això és la música, i diria que és innat. Si no serveixes, no tocaràs mai el violí. Hi ha una part no innata, es tracta de l’estructura harmònica, les notes i les seves combinacions, que sí que es pot aprendre, amb més o menys esforç en funció del dotat que s’estigui, i això sí que pot influir en al caràcter quant a disciplina i ordre… Nosaltres tocàvem d’oïda.

Els 60’s van ser tan importants com diuen els llibres d’història? Per a mi van ser importants, va ser una dècada on es va provocar el canvi històric en el món, que va acabar en els fets de maig del 68 a París. Es van canviar les maneres de fer, fruit de la grisor que va provocar la postguerra. Moltes de les coses que es van fer en aquells anys ja venien dels cinquanta, amb el boom de les orquestres als Estats Units, també amb Elvis Presley… La vella Europa va recollir el testimoni, i també va arribar el 1962 a Igualada. L’instint adolescent que teníem va ajudar molt.

Era difícil rebel·lar-se, a la Igualada d’aquella època?

Pel que més vaig patir va ser quan em vaig deixar els cabells llargs. T’insultaven pel carrer. La meva mare m’havia amenaçat que me’ls tallaria una nit, sense poder jo evitar-ho… No m’ho va fer mai, afortunadament. El pare em demanava que no passés gaire per davant el Foment, on hi era amb els amics, perquè llavors tots em criticaven. Sempre em va ajudar, però, que fes el meu camí, em deia. Caminà- vem fent saltirons, portàvem els pantalons acampanats, ens fèiem els importants… Trencàvem motllos.

Us vau sortir amb la vostra.

Érem molts. Els conjunts que van sortir eren un reflex d’això, perquè és impossible tocar per a ningú.

T’ha costat, fer aquest treball que veurem a La Veu?

Una mica, sobretot al començament. Després ha estat molt recompensant, perquè tota la gent amb què he parlat han estat molt contents, m’han ajudat tot explicant mil i una anècdotes. He anat a casa seva, han vingut a la meva, fins i tot alguns que feia anys que no es veien… Jo mateix demano que si hi ha algú que no apareix en el treball m’ho faci saber per correu electrònic. Hi ha gent que recordo, però no ser com contactar-hi. El treball ha costat moltes hores, però la recompensa és enorme. M’agradaria que tothom hi sentís el que he sentit jo tornant a les arrels, i que pogués ajudar-lo a saber com tot allò que va passar va influir en la seva vida.

 

Jordi Puiggròs

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta