Entrevista a Gemma Ruiz, la periodista s’estrena al món literari amb “Argelagues”
E

19 de març de 2017

Dimarts, a la Biblioteca Central, es va dur a terme la presentació d’Argelagues, el debut literari de la periodista Gemma Ruiz. Setmana rere setmana al rànquing dels més venuts, la novel·la ja va per la vuitena edició, amb grans elogis per part de crítica i públic.

Després de set anys de documentació i recerca sobre les seves avantpassades, la periodista de Cultura de TV3 Gemma Ruiz n’ha fet una reconstrucció novel·lada, crítica i contemporània. El resultat és un retrat de la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, vingudes de Múrcia, i Castellterçol a Sabadell, de l’interior rural al Vallès de les fàbriques.

Una història que és la de les avantpassades de Gemma Ruiz, però que molts lectors podran reconèixer com a pròpies. El context històric il·lumina una novel·la que l’autora dedica “a totes les dones a qui el pare, el germà, l’home, l’amo, l’església o la història han tapat la boca”.

Aquesta és a teva primera novel·la. Havies tingut sempre el cuquet d’escriure?

No, perquè suposo que el tenia satisfet amb les cròniques periodístiques. Mai havia escrit res que no fos les cròniques de la tele. Però sí que sempre he tingut el cuquet d’expressar-me. El fet d’escriure aquest llibre m’ha obert una via a estudiar i documentar-me.

D’on va sorgir la idea d’escriure aquest llibre basat en les dones de la teva família.

Tot ve d’una entrevista que vam fer a la facultat, en què se’ns va demanar que entrevistéssim algú que hagués viscut els canvis tecnològics del segle i vam entrevistar l’àvia d’una companya. En explicar-ho a casa, la meva mare em va suggerir fes aquest qüestionari també a la meva besàvia perquè la seva vida va patir uns canvis enormes. Em vaig guardar l’entrevista i el 2009 la vaig recuperar per començar a escriure aquest llibre.

Has tardat set anys a escriure la novel·la. Ha estat una feina complicada?

Sí. Hi ha molt pocs moments  de “glòria” -però són molt intensos- i hi ha molts moments de recerca. Escriure és un gran repte, un esforç molt gran, és no deixar-ho mai. Tenia necessitat de recopilar-ho tot, de conèixer-ho tot… Volia que el que escrivia fos el que a mi m’agradaria llegir.

Per altra banda, he tingut llibertat total a l’hora d’escriure el llibre perquè ningú de la família l’havia llegit abans que sortís publicat. Han sigut molt generosos en confiar en mi.

En el llibre parles del paper de la dona en una època molt dura. L’evolució fins l’actualitat ha estat molt gran però encara queda molta feina per fer.

En aquest petit bocí de món on nosaltres dues ens trobem sí que hi ha hagut aquesta evolució. Nosaltres mateixes estem fent unes feines que les nostres avantpassades no haguessin pogut fer, però no oblidem que estem en una petita bombolla dins un gran món on hi ha societats plenes de desigualtats. El que està passant a la novel·la actualment està passant a molts llocs del planeta.

La història que escrius transcorre gairebé al llarg d’un segle. Com t’ho has fet per documentar-te?

Passen moltes coses en un segle i la meva idea, sobretot, era poder donar veu a les persones que en un moment donat de la història no tenien veu. Per mi era més important que  la microhistòria fos la que avancés i després, si els fets de la macrohistòria eren rellevants també havien de treure el cap, però supeditats a les vides de les persones, que són les que teixeixen la Història en majúscules, en realitat. Només he inclòs la Història quan trobava que tenia sentit que hi participés.

M’ha agradat molt veure fets que tenim molt interioritzats des d’un punt de vista, com són des del fons, des de la terregada i des del punt de vista de les dones.

Aquest és un llibre que pot agradar als joves?

Ja hi ha alguns instituts de Sabadell que l’estan treballant amb nois de Batxillerat, molts dels quals les seves famílies han vingut de fora i estan veient que tots tenim unes arrels molt comunes, vinguis d’on vinguis i que la duresa també és comuna, així com l’èpica del dia a dia.

Podríem dir que Argelagues relata la història “petita” del país, que segurament és tan important com la Història.

Està molt bé que als herois de pedra els homenatgem però a les heroïnes amb espardenyes també ho hem de fer.

A l’hora d’escriure t’has permès la llicència d’incloure-hi paraules i expressions “no correctes”. Formen part de l’essència del llibre?

A l’editorial, en principi, em van qüestionar algunes formes, però com que tenia molt clar el model lingüístic del llibre, que jo creia que havia de parlar amb la llengua que elles i ells haurien parlat si els haguessin preguntat, només vam haver de retocar alguna cosa de forma. Però com que l’autor té una certa autoritat normativa en el seu llibre, vaig poder fer els perxòs junts, els cagumdeu junts… per ser coeherent amb els protagonistes.

Com se’t va acudir el títol de la novel.la? Argelagues no és una paraula massa corrent avui en dia.

No va ser fàcil, perquè si inicialment el llibre estava basat en la vida d’una protagonista, després, en començar a investigar, es va bifurcar a l’interessar-me per la vida de les altres dues dones que ja presenten una evolució, que ja són  independents econòmicament en guanyar-se la vida, malgrat la duresa de l’època, a les fàbriques. Al tenir tres protagonistes en comptes d’una i la novel·la passa a Castellterçol i a Sabadell… no sabia amb quin títol aglutinar aquestes tres vides que tenien orígens i geografies diferents. Un dia, pensant, em va venir al cap “argelagues”, una planta punxent, que esgarrapa. També era com una contraposició a la “dona flor”, que és la dona que la Història de l’Art ens ha retratat: callada, bonica i amb bona olor. I les argelagues són modestes, no són boniques si no ho volen ser, però tenen punxes, es defensen i són molt resistents. La paraula m’ha anat molt bé com a metàfora d’aquesta modèstia i d’aquesta resistència i dignitat de les protagonistes del llibre.

Per altra banda el títol també és un avís per al lector sobre què s’hi trobarà: en aquest llibre no es parla un català pla, barceloní, sinó que haurà d’esbrinar què volen dir moltes paraules.

El llibre està rebent molt bones crítiques malgrat que siguis una cara nova en el món literari. És un premi a tots aquests anys de feina?

Sí, és estar tranquil·la perquè veus que allò que tu estaves convençuda agrada a la gent. Però el més gran premi és quan vaig als llocs i venen senyores grans que ho han viscut i em diuen: “aquesta és la meva història”. M’emociona molt veure aquelles antigues treballadores del tèxtil que ara es veuen reflectides en el meu llibre. Les meves protagonistes són les “argelagues” del Vallès, però hi ha les “argelagues” del Ter, les d’Igualada… totes aquelles dones que van treballar a les fàbriques en una època molt dura per a elles.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta