Soc Lluís Segura i des dels anys 80 que estic a la casa, essent un dels primers a aterrar aquí amb la gent de Gralla. Fa gairebé 15 anys que el soc el president de l’entitat, tot i que això és només un títol, perquè aquí, en ser una cooperativa, funcionem en equip.
Aquest cap de setmana el Teatre de l’Aurora celebra 25 anys. Com ho viviu aquells que hi sou des del començament?
Per a nosaltres és encara impensable, jo encara em faig creus que fem 25 anys. Quan vam arrencar tota la història sí que vèiem una projecció de futur perquè sabíem què volíem fer i fins on volíem arribar. Sabíem que el teatre havia de ser un motor per aquesta casa perquè sinó tot se n’anava en orris. Teníem clar que s’havia de fer una aposta pel bon teatre, amb una programació estable, ben feta, amb varietat i adequada a la ciutat. L’objectiu era i continua sent que la gent que vingui al teatre aprengui, que conegui què és el teatre més modern, més actiu, tot i que a vegades sembla que siguin propostes que costen més d’entrar. I mitjançant la comunicació que nosaltres fem, a través de les trobades que duem a terme amb els creadors cada divendres després de la sessió fan que la gent connecti, conegui i pregunti a les companyies i als creadors sobre l’obra. Són unes trobades molt enriquidores i molt interessants, tant per al públic, com per a les companyies i també per a nosaltres.
Quina va ser la rebuda que vau tenir per part de la ciutat? Us heu sentit i us sentiu acompanyats pels igualadins?
Quan vam començar, encara amb el teatre molt antic, ja vam veure que la gent d’Igualada responia. L’any 89 vam començar a fer la Coopereta de Nit aquí al teatre i vam tenir una resposta bestial, la gent venia i en moltes ocasions repetia; posteriorment, durant la Festa Major del 1997 vam fer la Coopereta Major amb un gran èxit. I tot plegat va ser la llançadora del projecte.
Actualment quins criteris se segueixen a l’hora d’elaborar la programació?
Intentem que sigui una programació versàtil, en què combinem propostes més lleugeres -perquè la gent ho necessitem-, però sobretot busquem que hi hagi una mica de tot: dansa, teatre més profund, comèdia… però sempre, sempre intentem que darrere les propostes hi hagi un rerefons que com a mínim faci pensar i reflexionar.
Al Teatre de l’Aurora creiem que el teatre ha de ser de la gent i per això hem apostat per crear una comissió de programació formada per set persones, gent propera a la casa i espectadors habituals els quals es dediquen a anar a veure obres arreu de Catalunya. I com que tenen la visió de l’espai i saben de la nostra idiosincràsia, proposen aquelles obres que es poden programar a l’Aurora. Nosaltres només fem la feina de contractació i la veritat és que, des que ho fem d’aquesta manera, la programació ha fet un salt qualitatiu espectacular.
El projecte inicial que teníeu com ha anat evolucionant al llarg del temps?
Quan vam decidir apostar per la sala, com que veníem d’un grup de teatre i coneixíem aquest món, des del primer moment vam tenir clares moltes coses: la primera és que volíem un teatre petitó, proper, amb una sala molt versàtil, que es pogués moure en qualsevol format, ben equipada tècnicament. I sobretot, teatre de primera fila, aquell que sents respirar l’actor. I tot això no ens ha canviat gaire amb el pas del temps, les companyies sí que han canviat, han millorat, han buscat noves dramatúrgies, però l’aposta per la proximitat que nosaltres els oferim la continuen valorant moltíssim i hi ha molta gent i molt bona que hi continua apostant.
Hem aconseguit que moltes companyies amb actors de primera fila valorin venir a l’Aurora, perquè els agrada l’espai, perquè s’hi senten bé i aposten per treballar aquí espectacles que després giren arreu amb gran èxit. Això, per a nosaltres, és molt important.
Què és Unicoop Cultural i quina relació té amb el Teatre de l’Aurora?
Unicoop Cultural és l’hereva d’una cooperativa documentada entre el 1903-1907 que era una unió de dues cooperatives igualadines. La Cooperativa la Victoria va arribar a ser molt important a la ciutat, oferint diversos serveis, però durant el franquisme va perdre volada. El Sr. Riba, que era l’última persona que quedava de l’antiga cooperativa, ens va obrir les portes, apostant per nosaltres. De mica en mica, ens vam anar fent càrrec de l’espai juntament amb la resta d’entitats que hi havia, vam decidir que la cooperativa havia de funcionar amb força, es van canviar els estatuts i es va convertir en cooperativa de consum cultural, sense afany de lucre, però tenint activitat econòmica. Sempre hem cregut en el model de funcionament cooperativista.
Un model cooperatiu deu ser més complicat de gestionar econòmicament. Teniu suport de les administracions?
Tots els ajuts es gestionen des d’Unicoop Cultural i els distribuïm entre les diverses entitats que tenen la seu social aquí, a part que ens fem càrrec del manteniment de la casa. Respecte l’administració, costa, però he de reconèixer que aquests darrers dos anys ens han ajudat tant des de la Generalitat com sobretot des de l’Ajuntament. Però hem de demanar més suport per poder anar tirant i mantenint l’espai en condicions perquè els pocs beneficis que ens donen les activitats pròpies s’han d’anar revertint immediatament en la programació, els manteniments, els sous dels treballadors…
