Aquest matí m’ha colpit profundament la notícia de la mort del meu amic Cèsar, i de forma instintiva he volgut enviar a la seva família el meu condol i ho he fet amb el següent escrit:
“He rebut amb molta pena la defunció de l’amic Cèsar. Voldria avui recordar tots el bons moments que hem passat junts tant a la feina com en els moments d’esbarjo. Sempre em va ajudar en els primers moments de viure a Igualada.
Com a professional, va ser dels primers digestòlegs que va implantar la endoscòpia digestiva a les comarques del país, en els antics edificis de la Mútua Igualadina. Sempre el recordaré com una persona entregada i afectuosa, lo que li va reportar tenir molts pacients-amics. És una gran pèrdua per a la sanitat de l’Anoia i en aquests moments només puc donar-los a tota la família el meu més sincer condol, i una abraçada per a tots”.
Una vegada fet l’escrit de comiat, em fa pensar que potser no li he fet justícia i que la sanitat a Igualada, als anys 70 era molt voluntariosa i abnegada; però les noves tendències i tècniques existents en la medicina dels hospitals punters de Catalunya ens feien esperonar i obligar-nos a posar-nos al nivell que la població ens demanava. Un dels que més aviat “es va posar les piles“, va ser el César, que es va especialitzar en totes les noves aplicacions de l’especialitat de l’aparell digestiu, ja sigui en l’endoscòpia de tot l’aparell estómac – budell, com en les ecografies. Era llavors l’època en què cada setmana anava a fer formació als hospitals de Barcelona, i així va esdevenir un referent en aquesta matèria a la nostra comarca.
Ara que la sanitat està passant per uns moments molt difícils i que a les noves generacions els ha tocat d’estar davant d’un problema global i molt seriós, val la pena que, per un moment, mirem al passat i veiem d’on venim, i que si avui estem al nivell que estem, és perquè abans van haver-hi una sèrie de professionals com el Cèsar, que van posar Igualada en el mapa de la sanitat del país.
En fi, podria estar escrivint tota una sèrie de reflexions que la mort del meu amic m’ha donat per fer. Però ara no és el moment, i sí de recordar-lo i esperar que la maleïda malaltia que l’ha portat al destí definitiu, el deixi descansar en pau i al mateix temps faci que el porti a poder-se retrobar amb la seva benvolguda Cèlia, que per desgracia el va precedir en aquest desenllaç.
Amic Cèsar, et recordaré sempre.
