En el fons res ha canviat
E

2 de novembre de 2012
mario-monti.jpg

Les aparences són enganyoses. Estem vivint un miratge de millora sense que hi hagi cap base realista. Ni s’ha resolt la qüestió identitària, ni tampoc els fonaments per fer canviar la tendència econòmica. Les cimeres europees es succeeixen sense hi hagi avenços i els governants dels diferents països semblen lluny de voler assumir les seves responsabilitats. Sols parlen. Així Mario Draghi, governador del BCE, manifestava el juliol passat, la seva intenció de fer tot el que calgués per salvar la moneda única. I no ha fet res més que guanyar temps. La “pressió dels mercats” s’ha moderat, però el perill continua sent gairebé el mateix. Cada dia hi ha més gent necessitada o que ha perdut la seva casa per no poder pagar les hipoteques. Creixen les desigualtats. Els rics són més rics i els ciutadans més pobres. La riquesa financera dels espanyols s’ha reduït en 138.237 milions en un any. La recessió s’acarnissa amb una classe mitjana que es redueix més i més. I sense aquest coixí entre els que no tenen res i els que no saben què fer del que tenen, la confrontació social es fa inevitable. Grècia cada dia està més prop de fer efectiva la fallida. Irlanda i Portugal -els altres dos estats intervinguts- esperen que els fons europeus els donin el que les seves economies són ja incapaces de generar. El FMI, en la reunió a Tokio, ha avist de que “la crisi de la zona euro s’ha agreujat des la primavera, malgrat les decisions polítiques endegades”. Christine Lagarde, directora general de l’organització diu que “els indicadors negatius continuen sent aclaparadors en els estats perifèrics, però amenacen ja a afectar a tot el conjunt, Alemanya inclosa”. Lluita per posar fi al diàleg de sords entre un nord i un sud, que defensen maneres de viure i models econòmics diversos. Però no es veu enlloc el reforçament polític, financer i pressupostari que cal per paŀliar les llacunes d’aquella unió monetària nascuda el 1.990. Els europeus malfien uns dels altres. A Brussel·les veuen espantats la proliferació de nacions que, reneguen de les unions històriques, que ara les escanyen socialment i econòmicament. No pateixen per la viabilitat dels nous estats, sinó per la del que quedi dels vells. Però demana pas amb força una sobirania que vol posar en ordre els comptes, millorar la competitivitat i allunyar-se del dèficit i subsidi permanent. I això és difícil quan tothom mira de salvar el que creu que és seu, s’ho hagi guanyat o no. Mario Monti demana una nova cimera a Roma per parlar d’una nova composició de l’entramat d’estats i nacions dins d’aquesta Europa que cerca un nou equilibri entre integració i solidaritat. Mario Draghi, José Manuel Durao Barroso i Jean-Claude Juncker volen un pressupost central de la zona euro. Però els falta trobar el consens dels altres. I Jens Weidmann, president del Bundesbank, els avisa que no es pot fer una finançament monetarista dels estats en dificultat, perquè ho prohibeixen expressament els tractats entre els vint-i-set. Perspectives diferents que paralitzen l’acció. Mentre, l’economia real segueix atrapada per la crisi dels estats. Ja no n’hi ha prou que gestionin l’empresa i fer els deures que els toquen. Pateixen costos, com els de l’energia o bancaris, que són molt diferents dins de la CE. I els països més fràgils, cauen en una recessió que mina el consum i alenteix l’activitat. I fins i tot els motors, com França i Alemanya, estan prop d’un creixement nul. Segons el FMI, la zona euro patirà el 2012 una recessió del 0,4 % i s’espera que pel 2013 només creixi un 0,2 %. Per això aquests missatges engrescadors són un miratge fet pels que busquen el rescat del capital però no el dels ciutadans. Els mateixos polítics i banquers, que van buidar les caixes amb operacions fallides i indemnitzacions milionàries. El que no tenen problemes per arribar a final de mes, ni por d’anar a la garjola, per mantenir gairebé nou milions d’espanyols vivint de la beneficència i l’assistència social. Tenim una societat òrfena de representants intel·ligents, honestos, assenyats i amb el coratge necessari per enfrontar-se una situació que li roba l’ànima i la dignitat.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta