I al principi de tot hi trobem el verb, el so fet paraula, el raonament fet mot. I el mot fet intel·lecte. D’aquí a l’evolució de la bèstia al primat i del primat a l’humà hi ha un pas. I el vam fer. Un gegantí pas que ens va fer baixar dels arbres, de menjar cacauets directament de l’arbre, a menjar carn asseguts a taula. L’equivalent a aquest salt, al fruit del procés evolutiu, a la intel·ligència el trobem a uns quants i molts milers d’anys més tard quan l’espècie humana és capaç de trepitjar el seu satèl·lit, més proper, la Lluna. I per fer possible tal gesta l’home va haver d’esprémer el seu cervell i verbalitzar amb els millors talents del planeta, estudiant tot el saber acumulat fins el moment, creant i provant eines, sistemes, fórmules, automatismes i prenent complexes solucions. Fent un tall en el temps, vindria a ser com quan el primat va passar a utilitzar una branca com a pal de picar, de defensa o, ja homínid, fust de mesurar, fusta d’envigar. De la pedra en va fer marges, del marge va barracar i de la barraca en va fer habitatge. No dubtem, doncs, que el verb ens ha dut a la intel·ligència. D’aquí a la importància que té la llengua, que té tot idioma lligat al seu àmbit natural geogràfic i social. D’aquí ve la diferència entre un parlar de substrat, genuí, espontani i d’arrelament front un parlar nouvingut que lluny dels seus referents naturals perd l’autenticitat el sentit i la plasticitat d’origen esparracant-se empobrint-se, esdevenint llengua de turista, d’ús mercantil o social de compromís. I és que quan som en un altre espai de comunicació diferent al habitual fent de forasters, prenem i aprenem. Integració en diem. Vaja, és el que fem tots quan viatgem, sobretot si volem. Tots? No, tots no, no hi ha dubte: la capacitat d’interiorització i comprensió intel·lectual no ha estat igual en tothom, en tots aquells que van perdre la cua del darrera i van deixar de gratar-se l’engonal i de fer brandada dalt de l’arbre. El sistema neuronal dels humans, la capacitat d’aprenentatge, és còmode i mandrós, només creix i s’enriqueix si té vivències i experiències, si té motivacions, si llegeix, si s’envolta de diferents, de diferències, de diversitat, si paladeja i assaboreix el què beu, el què menja. És quan prima la molla a la crosta. I és llavors, quan neix l’amor per tot i per tots, moment en que minva la competència, la gelosia i el caïnisme entre germans, entre iguals.
Podem tenir un cor molt gran i un gran cor però allò que fa bones les persones més enllà del seu grau cultural o l’educació rebuda -que sempre ajuda- és el respecte al proïsme, al veí, al país. Els bons homes ni tenen raó ni imposen la seva raó, en tot cas, raonen, enraonen i enamoren. Qualsevol registre fonètic uneix la comunitat que l’interpreta esdevenint la llengua l’eina bàsica principal de comunicació i treball. Quan un Estat enfollit polititza un registre concret i en fa arma de substitució i imposició, som davant un idioma de munició i de demolició. Som davant un atemptat a la resta de llengües vives i intel·ligents. És un seriós despropòsit contra la civilitat i contra tota la humanitat. És el model instaurat al reialme dels Borbó bastit damunt quatre grans pilars de distracció i atracció firal: ‘Virgenes’, ‘Legionarios’, ‘Famoseo’ i ‘Toreo’. Borbons quin pas evolutiu ha estat conquerir, hivern Aran, estiu Marivent i la resta de sa gent a Marbella Torrevella Orpesa i Salou.
No és estrany i de fàcil constatar -i ser-ne víctimes- com ens poden alentir el cervell i arribar a fer-nos perdre capacitat de raonar, pensar, opinar i crear. Quan l’envàs se sotmet al Grup irracional, a la Religió passional, a l’Estat irreal. Quan ens el punxen per desinflar-li el suflé, la qualitat. Quan li dosifiquen diàriament informacions manipulades amb capsules d’adoctrinament, amb bandereta militar i ridiculesa hímnica. Quan ens fan viure en constant incomoditat el nostre registre lingüístic únic com a impropi -quan és el natural, l’educat, l’heretat- obligant-nos a relegar la llengua comuna de l’habitat pel gruny de Boadilla Pozuelo Majadahonda Rozas i Cañada.
Al món, arreu i en tots els continents, hi ha grans exemples d’aquestes agressions a la evolució dels altres i al sotmetiment en tots els aspectes de la seva vida. Trobem, però, des de pobles indígenes, uns reclosos en reserves, uns menystinguts a casa seva, uns minimitzats i abocats a desaparèixer, altres deprimits, enfollits, endrogats, a d’altres de no tant indígenes però sí gent de rel soca torrada i mel, caminats en la racionalitat i la creativitat, que per viatjats, per solidaris, per imaginaris, es resisteixen a perdre valors principis i dignitat. Sotmesos però enfortits, robats en art talent cultura patrimoni i territori però enfortits, enfortits plantant cara a la ignorància, a l’autoritarisme, a la militarització, a la vulgaritat, a la cridòria, a les superioritats demogràfiques dels pobles veïns, a les inferioritats culturals de fora i de dins, resistint-se a ser mers cossos de sofà suant mantega fermentada en un model de viure que avergonyeix l’ésser humà; model non stop de deglutir i defecar, d’en riure’s de les desgràcies dels altres o d’exalçar als representants polítics a seguir sotmetent i saquejant comunitats alienes que malden per viure immerses i immenses en la seva naturalitat i fruint del fruit del seu treball i del seu temps lliure. Enfortits i espigolats com estem en cor i ànima, per l’espiritualitat de vells combats, d’ensenyes mites contes i llegendes, pels mil tastos i sabors de cocs i cuineres i dames de llit i pit, enfortits per voler existir, perquè sí. Malgrat el Rei, malgrat renegats i traïdors, malgrat policial i fals regne d’emparrats encara dalt l’arbre.
Manel Ramoneda
