“Els primers moments són molt durs i tens por, després és un aprenentatge que segueixes dia a dia”

0
99

La diabetis és coneguda com aquella malaltia silenciosa que a poc a poc degenera el nostre organisme. Com a moltes altres patologies, la diabetis requereix seguir uns controls molt exigents, tant per part del pacient com dels professionals. Un diabètic/a ha de gestionar el seu dia a diacontrolant els àpats i els seus nivells de glucosa en sang.

En David Estebanell ara té vint-i-tres anys, i des dels 6 conviu amb la diabetis mellitu tipus 1. “Crec que tenir aquesta malaltia m’ha ajudat a créixer com persona i apreciar diàriament allò que realment és important.” Com ell explica, porta tota la vida controlant els seus hàbits per cuidar la seva salut amb una ferma disciplina; així i tot, gaudeix amb normalitat dels palers de la vida. La Veu de l’Anoia ha parlat amb ell per donar veu al seu dia a dia i a la seva experiència personal com a diabètic.

Pateixes diabetis des de ben petit, com vas afrontar-ho?
La veritat que sempre he sigut un noi que he acceptat qualsevol problema o ensopegada de la millor manera possible. Quan em van dir que tenia diabetis a l’hospital i que això era per tota la vida, però que mitjançant una pauta alimentària i l’aplicació de la insulina podria fer i menjar el mateix que qualsevol altra persona, vaig mirar als meus pares i veient que ells estaven tristos, els hi vaig dir que no es preocupessin perquè jo estava bé i m’esforçaria a aprendre a controlar-la amb tot el meu cor.

Com és el teu dia a dia amb la diabetis?
Considero que porto un dia a dia com qualsevol altre, els únics canvis que vaig fer i que porto molt “a raja tabla” són els de fer-me el control de sucre cada cop que menjo, tenir molt en compte el nivell de sucre que tinc i que aliments menjaré per posar-me la quantitat d’insulina més adient.

Quins hàbits has de tenir per controlar-la?
Els hàbits que porto a terme són uns quants. Per començar, sempre que surto de casa porto una motxilla amb sucre, el glucòmetre, la insulina i alguna galeta, d’aquesta manera si sento que em dona una hipoglucèmia o una hiperglucèmia puc actuar immediatament. Sempre que tinc algun dubte sobre si estic alt o baix de sucre, em faig el control (ara gràcies al sensor Freestyle Libre això és molt més fàcil i ràpid).

Sempre que menjo a casa em peso els hidrats de carboni del menjar per posar-me la quantitat d’insulina més adient, això últim és una cosa que quan et trobes fora de casa no pots fer, però amb el temps acabes acostumant la vista i pots fer un aproximat de les racions que fa.

Al final crec que el més importat és ser conscient de la malaltia que tenim i no pecar menjant entre hores, així com pels joves i adults tenir en compte que podem beure alcohol, però amb més cura.

Creus que la sanitat dona prou importància als pacients que la pateixen?
Crec que s’han fet i, cada cop sorgeixen nous avanços per portar aquesta malaltia més còmodament, com el sensor Freestyle Libre que he mencionat anteriorment. Gràcies a l’avanç de la ciència avui dia és una malaltia que portant-la bé, no genera grans dificultats, però al mateix temps crec que no es dona prou recursos econòmics per trobar una cura perquè ens agradi o no, darrere la diabetis hi ha un mercat molt gran de productes els quals generen una quantitat d’ingressos considerable.

Què li diries a algun nen que com tu, ara descobreix que té diabetis?
Sobretot que no tingui por, que els primers moments són durs perquè has d’aprendre moltes coses que fins ara no havies de tenir en compte, però dia a dia aniràs aprenent més i més i tot el que et costava se’t farà molt més fàcil. Que no oblidi que pot aconseguir tot el que es proposi, que aquesta malaltia no l’ha de frenar per fer res del que li agradi i perseguir els seus somnis.

Compartir