Els perills més grans

Els catalans estem demostrant que quan ens ho proposem sabem fer les coses ben fetes. S’ha  fet ben palès en tots els actes del procés d’autodeterminació, fets amb tota serietat i il·lusió i on no s’ha donat el més petit incident. Especialment cal remarcar que les mobilitzacions de 2011, 2012 i 2013, amb més d’un milió de persones al carrer, es varen fer d’una manera absolutament pacífica, sense trencar ni un aparador ni malmetre una sola paperera. Aquest és un actiu que hem de conservar i poptenciar, ja que ens presenta al món com un poble madur, civilitzat, que sap el que vol, no hi renuncia i de manera tossuda però democràtica reivindica els seus drets. D’aquesta manera, el govern espanyol tampoc no té l’excusa de la violència per impedir els actes. A Euskadi li anava molt bé l’existència d’ETA per desautoritzar l’independentisme i criminalitzar  els promotors acusant-los de ser l’extensió de les mans d’ETA. A Catalunya això no ha passat, però la situació pot canviar i és un dels perills per als quals cal estar preparat. No m’estranyaria que abans del 9N no aparegui algun grup violent que vulgui trencar aquesta pau per la qual fins ara ens hem distingit. Aquests grups podrien portar banderes diverses, però la finalitat seria la mateixa. Poden ser de l’extrema dreta radical, la més propera al feixisme, que no respecta lleis i l’únic que pretén és sembrar la por. És a dir, no farien més que posar en pràctica allò que des dels mitjans de comunicació més centralistes es diu de paraula. Una cosa és insultar i denigrar –com han fet fins ara- i l’altra agredir físicament. Els insults se’ls emporta el vent i ja pràcticament no treuen la son de ningú. Però una agressió física  és ja un perill real adreçat a unes persones concretes i crea sensació d’inseguretat i por. L’altra font de violència podria venir de grups teòricament separatistes però disconformes amb com s’estan portant les coses. I dic teòricament perquè en el passat s’ha comprovat que darrere certes proclames independentistes (les diades de Sant Jordi de fa uns anys, per exemple) hi havia en realitat grups violents que podien ser antisistema o bé induïts i organitzats pels mateixos serveis secrets de l’estat per desacreditar un acte i poder culpabilitzar els organitzadors. En realitat, mai s’ha sabut amb certesa qui hi ha darrere els grups de provocadors que sovint no tenen res a veure amb les manisfestacions. No voldria que l’agressió soferta recentment per Pere Navarro fos fruit de cap d’aquestes dues ideologies. Malgrat no ser sant de la meva devoció, cal defensar el seu dret a exposar les seves idees, ja que en democràcia es pot parlar de tot. Davant aquests perills –ben reals, per cert- l’ANC i Òmnium ja han dit què calia fer. I és ben senzill: conservar la calma i fer fotografies, moltes fotografies dels agitadors per poder-los desemmascarar després i ser jutjats i castigats com mereixen. La finalitat última dels actes violents és clarament dividir la societat catalana, que fins ara s’ha mostrat plenament unida. Aquest és el projecte actual del PP: presentar el futur de Catalunya com una societat dividida i enfrontada, cosa que cap dels catalans –excepte ells- no desitja. Amb una societat així, el president Mas no tindria el suport que ha tingut fins ara. Per a ells és una bèstia negra. Creuen encara que és el fautor principal del moviment independentista i per això empraran tots els recursos possibles –qui sap si també violents- per a carregar-se’l. Cal estar atents i fer pinya més que mai. Ja resoldrem més endavant les diferències, però ara ens cal fermesa, serenitat  i unitat. Gal.lo Ball