“No volem diners, no fem tot això per a que ens donin un xec i callem. El que volem saber és què van fer amb la nostra filla i que es faci justícia”. Així de clars són Ampar Monteagudo i Daniel Zorrilla, els pares de Clàudia, la nena d’onze anys d’edat que el febrer passat va morir quan s’havia de sotmetre a una petita intervenció amb anestèsia general a l’Hospital Quirón-Dexeus de Barcelona.
Nou mesos després del fatal desenllaç, el silenci judicial porta de cap als pares. La indignació creix cada dia que passa, i es temen que se’ls vulgui prendre el pèl. “No ho permetrem”, diuen quasi a l’uníson. “Se’ns va trucar un dia des de l’hospital per a que hi anéssim, a asseure’ns a parlar, però quan vam dir que ens acompanyaria el nostre advocat, van canviar d’idea. Això vol dir alguna cosa, no?”, diu Daniel, també regidor a l’ajuntament de Cabrera d’Anoia pel PSC.
Els pares no han endegat cap acció judicial per la via civil, que té conseqüències econòmiques, i que és la via més habitual en casos d’aquestes característiques. Han preferit la via penal, que es dirigeix no cap a l’hospital, sinó cap al personal concret que va intervenir la Clàudia.
“Portem nou mesos, i no sabem de què va morir la nostra filla. Quan la jutgessa va ordenar l’exhumació del cadàver, quatre dies després de morir, vam veure com dins del cos només hi havia llençols. S’ho van endur tot. Què li van fer, a la Clàudia?”, es pregunta l’Ampar. El pare va signar un document per sotmetre el cadàver de la seva filla a l’autòpsia habitual en aquests casos, però ningú no el va avisar que també havia de signar una casella en el mateix full en què soŀlicitava la recuperació dels òrgans. “En un moment com aquell, jo no podia fixar-me en res, posi’s en el meu lloc, acabava de morir-se la meva filla”, diu el Daniel.
La família portava onze anys anant a la Quirón-Dexeus per al tractament que se li feia a la nena. “Era com de la família, els metges i les infermeres la coneixien”, diuen els pares. Hi anaven per la Seguretat Social, que té conveni amb aquest prestigiós hospital privat per a aquests tractaments. “En canvi, quan va morir, de seguida van canviar les cares i tothom fugia, ni tal sols va venir ningú de l’hospital a l’enterrament de la nena”, explica el Daniel. “Ja ens va semblar molt estrany, tot això”.
Recentment, la jutgessa del jutjat penal número 15 de Barcelona, que és qui porta les diligències del cas, ha demanat els òrgans de la Clàudia, dipositats per Quirón-Dexeus, per a sotmetre’ls a un estudi toxicològic. “I si no són els seus òrgans?, tenim dret a saber si són els seus i a un estudi complet, per això els voldríem tenir per fer-se una autòpsia privada en un centre fora de Catalunya, aquí ja no ens fiem”, diu l’Ampar.
A més, el Catsalut, organisme de la Generalitat que pagava el tractament de la Clàudia, no s’ha personat en el cas ni mai ha volgut saber per què va morir.
La lentitud de la justícia exaspera els pares, que saben que el judici pot tardar quatre o cinc anys en arribar.
“Aquells dies, la Clàudia estava normal. Menjava de forma habitual, abans d’entrar a la sala d’operacions em va dir que després de despertar-se, voldria una bossa de patates fregides… Si hagués tingut una infecció prèvia, se li notaria, i no era així”, diu l’Ampar. Un metge madrileny va observar en les analítiques fetes al cadàver que la nena podia patir una sèpsia (infecció) en uns ferros que portava per al tractament de l’allargament de tíbies. La mare havia observat dies abans “una mena de gelatina transparent que li sortia dels guixos de la cama, i el metge, en veure-la, va afirmar que no li preocupava, però va ordenar una radiografia per assegurar-se. Quan la va veure, va programar de seguida una intervenció amb anestèsia general. Què va veure, allí? No ho sabem”, diu l’Ampar.
“No descansarem fins saber la veritat”, expliquen els pares, que aviat iniciaran una campanya per recollir fons per a ajudar a abonar les enormes despeses judicials que causa tot plegat. “El que ha passat, li pot succeir a un altre nen. Se que tot això s’ha fet malament, i vull que es castigui”,
