Diumenge hi ha eleccions a Grècia. Segons les enquestes, Syriza té tots els números per guanyar-les. Desconec si Syriza és l’equivalent a Iniciativa per Catalunya com diu Joan Herrera o és l’equivalent a Podemos com diu Pablo Iglesias; però el que tinc clar és, que si jo fos grec, diumenge votaria sense dubtar a Syriza.
Durant el darrer any he estat dues vegades a Grècia i el que he vist m’ha colpit profundament. És depriment veure com, al cor del país que ens va donar la civilització als europeus, la gent passa gana i els infants demanen caritat pels carrers. Mentrestant els polítics grecs s’embutxaquen els diners públics i fan lleis per dificultar els canvis.
Els que hem viatjat a països del Tercer Món n’hem vist moltes vegades d’infants demanant caritat o venent petites coses als turistes per portar algun diner a casa. Sovint es tracta de nens acostumats a fer això per complementar els ingressos de la família i, més d’una vegada, ens ha sobtat la desimboltura que tenen elegint les persones que més fàcilment els donaran alguna moneda. Alguns, fins i tot, tenen gràcia demanant o venent. Però això no treu gens de gravetat al fet que en algun lloc del món hi hagi infants que hagin de demanar caritat per a viure; i en el cas de Grècia -país de la Unió Europea- esdevé molt més greu perquè és fruit de la corrupció i dels abusos polítics.
Els nens que he vist demanar caritat al tren que va des del Pireu al centre d’Atenes, es veu clar que no en saben de demanar…. ni haurien saber-ne mai. Els ve de nou no ser a l’escola i, sovint amb instruments de joguina, demanen caritat a uns viatgers que, en general, tampoc entenen com han arribat a aquesta situació. En ple segle XXI cap nen del món hauria de patir misèria, ni al tercer món, ni a la civilitzada Europa.
Els polítics europeus s’han afanyat a donar suport a Nova Democracia o al Pasok -cadascun als seus- per frenar Syriza, en un intent desesperat d’evitar que la situació comenci a canviar i, també, per evitar el contagi. Personalment desconec les polítiques que ha aplicat el Pasok o Nova Democràcia des de la caiguda del règim dels coronels, però pel que he vist als carrers de Grècia, que ni uns ni altres han servit al poble. Els nivells de corrupció a Grècia són similars als d’Espanya i que si seguim per aquest camí, les grans diferències i situacions d’exclusió social que es donen tant a Espanya com a Grècia, seguiran augmentant.
No sé què farà ni què pot fer Syriza a Grècia, però tinc molt clar que ni Nova Democràcia, el Pasok o Alba Daurada donaran una oportunitat de futur als seus nens. Com ni PP ni PSOE -campions en corrupció i demagògia- ens la donaran mai als nostres.
(He escrit aquesta columna, escoltant “Vaixell de Grècia” de Lluís Llach)
Jaume Singla
