Els barrufets – Josep M. Carreras

E

Hi ha dos dies a l’any que procuro passar a Barcelona: la Diada i Sant Jordi. Tenen un regust especial, una sensació de vida que no trobo en altres èpoques de l’any, ni tan sols per Nadal. Potser és això, la primavera que esclata i ens entra per tots els porus després del llarg hivern. Només entrar per la Diagonal, em sorprenen la gran quantitat de parades de roses que hi ha arreu. Llibres pocs, tot i ser propera la Universitat. Més aviat sembla que són per a les nombroses empreses que hi ha a la zona. A qui van destinades? És també un regal d’empresa? N’hi ha per a tots els gustos. Encara que predominen les vermelles, n’hi ha també de blaves, grogues, de ceràmica, filferro, en forma d’espelma… fins tot algunes porten incorporat un florer plegable. Deu que ser que una empresa no es pot conformar amb una senzilla rosa vermella i ha de mostrar la seva originalitat… La tònica segueix fins a la rambla de Catalunya. Aquí, els tendals de les parades de llibres semblen un gran campament ordenat en ordre de batalla. Però no s’hi mouen soldats. És un formigueig de gent encuriosida que va i ve a la recerca del llibre desitjat, que pregunta, fulleja, mira portades i llegeix solapes. Entremig, un grup de nens i nenes d’una guarderia, perfectament afilerats a una corda, segueixen la “senyo” mirant-ho tot amb els ulls esbatanats. Ells no saben llegir, però segur que els han explicat la llegenda de sant Jordi i el drac. A mesura que anem baixant, es fa més difícil avançar. Sembla que han aviat els alumnes de totes les escoles i instituts de la ciutat. Arreu grups de nois i noies amb llibres a les mans, fent broma i mirant-se entre ells amb aquella alegria que només tenen els adolescents. M’acosto a una parada a la recerca dels tres llibres i les tres roses que ja tinc al pensament. Comento amb la noia la munió de gent que hi ha a mig matí d’un dia laborable. “Ha fet bé de venir ara perquè a la tarda no es podrà passar”, em diu amb un somriure. Efectivament, una mica més avall la gentada es va fent més densa. Són les parades dels partits, entitats, assemblees, grups… Avui tothom és al carrer. Desisteixo quan es converteix en muralla humana. És que hi ha un autor que signa llibres i hi ha cua per aconseguir el preuat tresor d’un autògraf. Una signatura d’un desconegut a un altre, però que es podrà mostrar amb orgull com si fos una gran amistat. Després d’hores de caminar torno a casa i, en obrir l’ordinador, em sorprèn la quantitat de felicitacions que he rebut en el meu correu. Potser ni per Nadal n’havia rebut tantes. Roses, llibres, bons desigs per a nosaltres i per al país… Els catalans som així, què hi farem! Volem canviar el món a base de llibres i roses mentre no deixem de treballar. Per això estic segur que ho aconseguirem. Penso que aquells barrufets (i potser també els seus avis) viuran en un país “culte, lliure, desvetllat i feliç”. Però abans, amb l’ajut de sant Jordi, haurem de matar el drac. Josep M. Carreras