El vaixell d’Ítaca ha embarrancat

E

Quan encara es podia percebre la remor del milió i mig de persones que aquest darrer 11 de setembre vam sortir al carrer per demanar la independència de Catalunya, el president de la Generalitat va decidir fer-se ressò del clam popular, i anunciar la convocatòria d’unes eleccions avançades. El motiu esgrimit per justificar l’anticipació dels comicis, va ser rebut amb eufòria per alguns i amb escepticisme per d’altres. A mesura que anaven passant els dies, l’escepticisme va esdevenir enuig, enuig que a poc a poc es transformà en còlera. Les eleccions a Catalunya del 25 de novembre del 2012 no només han superat l’índex de participació de les anteriors, també han batut el record d’indecisió per part del votants. Una bona part de la ciutadania no va decidir a qui votar fins poc abans d’arribar al seu col·legi electoral. L’actuació que han tingut el govern central i la seva representació a Catalunya, pot qualificar-se de guerra bruta. En el seu empeny per frenar l’avançament del nacionalisme català, han fet us d’arguments abruptes i han fet servir la mentida per instal·lar la por en els segments més febles de la població. Hi ha hagut victòria del partit que ja governava abans de les eleccions, però ha sigut una victòria agra. El descontent per la política de retallades ha passat sens dubte factura. En comptes de treure pit i alegrar-se del que consideren un triomf de la seva formació, el govern de Rajoy s’hauria d’emmirallar en els resultats d’aquest comicis. Ells no són el que es pot considerar com un exemple de gestió. I quan de complir promeses electorals es tracta, els seus nassos haurien de créixer com el d’en Pinotxo. El mapa polític que ens han deixat els resultats electorals ha tingut un efecte sorpresa a totes bandes. Les enquestes realitzades per obtenir dades sobre la intenció de vot, han quedat totalment desdibuixades. El mapa de les forces polítiques que han arribat al parlament, és en aquest moment un puzle amb peces molt difícils d’encaixar. Les que per conveniència o convicció podrien avenir-se, tenen rebaves que caldrà primer llimar. La consulta sobiranista que va ser present en diversos programes electorals, sembla haver passat a un segon terme. Tot i que ja hi ha alguns que la veuen soterrada., no en hem de deixar emmenar per l’esvaïda electoral. El dia en què la tripulació i el vaixell d’Ítaca van salpar del port, ho va fer conscients de què haurien de suportar tempestes i esquivar xucladors. Amb el que potser no comptaven era amb què les corrents marines els podrien arrossegar massa a prop de la costa, i que el vaixell podia quedar-se encallat. Encallat, però, no vol dir enfonsat. Hi ha un esvoranc al fons de la nau que caldrà reparar. En primer lloc s’han de trobar els nous membres que s’afegiran a la dotació. Després, es podrà tornar a parlar de reprendre el viatge. A la seva narració de l’Odissea Homer explica que Ulisses va trigar vora 20 anys en arribar novament a Ítaca. Potser caldrà esperar un temps més per convocar la consulta sobiranista que s’havia de fer el 2014. No obstant això, són molts els catalans que encara no renuncien a l’esperança de poder assolir l’autogovern. Malgrat haver fet un pas enrere, s’ha de continuar caminant endavant. Eduard Creus