En un dels espais del Museu de la Pell i Comarcal de l’Anoia, amb motiu del FineArt 2021, “El que no es veu” ha estat una insòlita exposició fotoperiodística que es proposava com a objectiu la denúncia i la conscienciació sobre els actes de violència masclista esdevinguts a l’Estat espanyol al llarg de l’any 2017; un any en què justament van ser perpetrats un nombre esgarrifós d’assassinats. És tracta, doncs, d’un treball fotogràfic d’investigació que ha aconseguit anar més enllà de les tremendes xifres oficials d’assassinats per raó de gènere; una labor periodística que ha estat mereixedora de més d’un acreditat premi de periodisme a nivell estatal.
En tant que un gran i reconegut professional de la fotografia, aquest fotoperiodista valencià, a partir d’una mirada perspicaç i penetrant, ens descobreix amb “El que no es veu” tot una compromesa realització fotogràfica, una mirada ben diferent de les impactants visions cridaneres d’una determinada premsa. Aquesta seriosa tasca, duta a terme durant sis mesos per diferents punts d’Espanya, acull una inimaginable presentació d’imatges dels llocs i espais on -en el seu moment- van ser comesos diversos homicidis per violència masclista, tot posant al descobert un descomunal problema d’escala social hereu d’un secular sistema patriarcal, sobre el qual encara avui ni s’hi albira el final ni se li dona una suficient i justa resposta.
Jesús Montañana ha investigat i fotografiat els llocs on s’hi va cometre un homicidi per violència masclista a Espanya durant tot un any, i no només assenyala els assassinats oficialment registrats com a violència de gènere sinó aquells que -malgrat uns clars indicis- es van quedar en el preliminars de la investigació, així com els feminicidis per prostitució, aquells en què la víctima no coneixia el seu assassí. I prenent com a premissa allò que mai no hagués hagut de succeir, aquest projecte incideix a no oblidar tot el que va ocórrer en aquests llocs, en aquests escenaris del crim; el que és el mateix que presentar l’aterridor silenci després de la mort, altrament, el que -en paraules de l’autor- vol ser una commemoració allunyada de qualsevol sensacionalisme amb l’única finalitat que les víctimes no passin a ser una xifra més de les estadístiques i no caiguin en l’oblit del silenci com aquests mateixos llocs. Efectivament, aquesta és una ferma denúncia a una temible violència masclista i violència de gènere (quan la víctima no coneix el seu agressor) que no cessen.
Amb un excel·lent domini de la càmera, temàticament les fotografies relaten i delaten tot un argumentari per a cada història, una narració obtinguda de la confiança i generositat de les persones que es van prestar a obrir les portes d’aquests indrets, considerats com a veritables escenaris de la violència. En summa, el que ha permès que cada una de les fotografies siguin testimoni viu d’una inesgotable sèrie de senyals de violència: racons d’un habitatge, salons, habitacions, passadissos o bé portals i entrades; recòndites zones de les ciutats i poblacions. Tot plegat, llocs i destinacions molt quotidians i molt comuns.
Fotografies que, de fet, relaten que les barbaritats d’aquests crims poden ser comeses en qualsevol localització; però que cal contemplar, si més no, amb una lectura atenta de cada peu de foto i amb molt de respecte el missatge que comunica la imatge.
