Degà dels periodistes de la comarca, Josep Elias i Farré (Igualada, 1931) és un apassionat de tot el que té relació amb la ciutat i especialment la seva història. Escriu des del primer número de La Veu, i també va fer-ho molts anys a la antiga Revista Vida, compaginant-ho amb la seva professió al llavors Banc Central. Recentment ha publicat un llibre sobre la relació del circ, una altra de les seves passions, amb la ciutat. Parlar amb ell és repassar la història del darrer segle a la capital de l’Anoia, amb un sensefí de detalls i anècdotes.
D’on sorgeix la teva vocació pel periodisme?
Quan estudiava als Maristes, ja ens feien fer unes redaccions sobre temes diversos, i “l’hermano” en seleccionava unes quantes i les penjava en una pissarra. Devia ser l’any 45, o 46. Vaig començar a publicar alguns articles a la Revista Vida. Escrivia sobre detalls històrics. Uns anys més tard, el 1952, quan feia la mili a Melilla, vaig saber que a Igualada deixarien tocar “la Santa Espina”, però no em van dir que la lletra no la cantarien… Vaig enviar un article titulat “Som i serem gent catalana”, en català, i van enviar set denúncies a la Guàrdia Civil, una d’elles de l’alcalde Llansana, i això que era fundador de la Revista Vida. M’haguessin pogut fer un Consell de Guerra, però Mossèn Còdol va fer gestions i me’n vaig salvar…
Escriure sobre història, tradicions, religió… i en canvi vas escollir els números per guanyar-te la vida… Al Banc Central de la rambla (avui Banco Santander), fins que et vas jubilar. Suposo que els primers anys escrivies en castellà.
Sempre he dit que el meu ofici va ser banquer, però la meva vocació era periodista. No existia, llavors, la carrera de Periodisme. Ja vaig escriure en el primer número de La Veu, i des de llavors hi he anat col·laborant, a excepció d’un curt període de temps durant la crisi de fa uns anys. Durant molts anys vaig fer l’Àlbum Familiar, i més recentment, Regirant la Biblioteca.
Vaig escriure un temps en castellà, és clar, perquè eren els temps que hi havia. Però a la Vida hi havia Antoni Dalmau i Ribalta, que feia de corrector, i algunes vegades si li enviava l’escrit en castellà, ell me’l traduïa en català. Llavors, de mica en mica, s’anava publicant en les dues llengües. En el primer número recordo que a la portada va sortir un “Déu vos guard”, així, entre cometes eh… Es trampejaven les coses, i no passava res. Ho toleraven, perquè els convenia, així si algun cònsol estranger protestava que aquí no hi havia llibertat, li ensenyaven articles en català d’alguna revista per justificar-se…
Com va ser, això, d’entrar a formar part de La Veu?
El Jaume Ferrer Pi, que va ser-ne el primer director, em va dir si volia venir a escriure a un diari que sortiria només en català… Va ser així. Feia una columna que es deia “Esperit d’un poble”, sobre folklore, festes, dites catalanes… Encara recordo que hi anava a les tardes, després de passar pel banc al matí, i després a Cal Pla, que els portava els números.
Arran del llibre que has fet, ara ja ho sap tothom, però fins fa poc temps només uns pocs sabien que t’estimes molt el món del circ.
El meu pare em portava al circ. A Igualada només en venia un, per Festa Major. M’agradava quedar-me l’entrada, el programa… Ho tenia tot en un calaix. De mica en mica em va anar captivant el món del circ, i deu fer 25 anys que vaig pensar que calia posar en ordre tot el que tenia. Després vaig pensar que podria escriure la història del circ a la ciutat, i l’Ajuntament va pensar que era interessant d’editar-ho. Un dia va venir a la ciutat un senyor que dibuixava en Charlie Rivel, i el vaig anar a veure a l’Ateneu, en una exposició, i en vaig parlar en un article. La relació va continuar i un dia em va dir que a Girona hi havia un circ amb una igualadina… Llavors vam anar, tu i jo, ho recordes, al Circ Raluy, i els germans Raluy ens van presentar la seva mare, la Marina Tomàs, que ja era molt gran. “Jo soc d’Igualada, soc parent d’una gent que tenen una botigueta de plats i olles, sota les voltes”, ens va dir. Ella era la que disparava el canó d“El hombre bala”. Allà va començar una relació que es manté encara amb la família Raluy.
Quina ha estat l’experiència més gratificant que has tingut, com a periodista?
Quan vam anar a l’Arxiu de la Guerra Civil a Salamanca. Recordo que et vaig dir, en plena polèmica amb els “papers”, que calia anar-hi a veure què hi trobàvem d’Igualada i comarca, i al cap d’unes hores ja érem en direcció a Castella. Aquells reportatges van donar molt prestigi a La Veu, perquè hi havia molts detalls històrics interessants, sobre la ciutat i molts pobles. Tothom tenia por d’anar a aquell arxiu per ser catalans, i allà ens van tractar molt bé, la veritat. Però sí que era ficar-se a la gola del llop, sí… També va ser molt bonic anar al Bisbat de Vic i fotografiar el pergamí més antic on surt el nom d’Igualada.
Com veus el periodisme d’avui, tu que has passat de la linotípia al món digital?
Avui hi ha quatre anys de carrera universitària, però molts dels nous periodistes no saben res de com eren els inicis de la professió. S’ha passat d’un periodisme batallador, de moure’s amunt i avall, al del “cortar-pegar”, a rodes de premsa, i notes d’agències i gabinets. Tot és més pràctic. A vegades hi ha coses que passen, i ningú no en parla, i tot s’oblida ràpid.
