A propòsit de la presentació el dimecres passat del llibre: “Igualada, teva, meva i nostra. L’epidermis de la ciutat. 22 anys del segle XXI”, i en el qual en la meva condició d’autora poso en valor una mirada atenta a molts dels edificis de la nostra ciutat que ens acompanyen en el transitar quotidià; em vaig permetre de fer un incís a un reduït nombre d’arquitectures que -justament a Igualada- constitueixen un modest però exemplar aparador de l’arquitectura de l’Escola de la Bauhaus. Uns edificis que se sumen, en conseqüència, a tot un gran llegat d’arquitectures icòniques esteses per tot el món.
Tot i que descobrir l’extraordinari llegat de l’Escola de la Bauhaus a la ciutat de Berlín, puntualment, només em va permetre una aproximació a un dels edificis més emblemàtics -el Museu de l’Arxiu Bauhaus- d’aquesta escola que va revolucionar el pensament creatiu i artístic del disseny i de l’arquitectura contemporània. Amb motiu d’un viatge a Israel, i una estada a la mateixa ciutat de Tel Aviv, em vaig endinsar en la descoberta del seu colossal centre històric per a observar fins a quin punt aquest nucli urbà és tot un catàleg d’unes arquitectures -d’iniciativa pública, privada o industrial- que van ser projectades per alguns dels arquitectes i estudiosos d’aquesta escola alemanya; que després de la persecució nazi -pel seu origen jueu- es van establir a Israel. Allà, aquests professionals de l’arquitectura i del disseny van deixar la millor empremta en la construcció d’un bon nombre d’edificis, especialment residencials (cases de veïns o de particulars) que mostrarien les influències més singulars dels creadors de La Bauhaus. Això és, els arquitectes que van instal·lar-se en aquesta ciutat moderna, en anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, arran de la clausura d’aquesta Escola d’arquitectura, disseny, artesania i art -fundada el 1919 per Walter Gropius, a Weimar- per les autoritats del Partit Nazi, ja a partir del 1933; són els que de seguida van deixar veure llur excepcional talent a l’hora de projectar un disseny urbanístic de Tel Aviv plenament representatiu de l’esperit de La Bauhaus i summament adaptat a l’espai urbà, al clima i al territori d’aquesta destacada urbs mediterrània. El fet és que, Tel Aviv, avui i des de fa més de mig segle, amb els seus edificis llegats de l’Escola de la Bauhaus, i amb les seves façanes peculiarment tenyides de blanc; a més de constituir-se com a una universal façana d’aquella herència cultural i arquitectònica també s’ha vist catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, bo i acollint orgullosament la denominació de “Ciutat Blanca”.
Òbviament sense assistir a la magnificència del llegat de La Bauhaus al món, aquests edificis d’Igualada (un, el de la Rambla de Sant Ferran, número 34, que és obra de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, consta dins de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya) s’inscriuen del tot en les més rellevants característiques que volien magnificar tots els arquitectes que se sentien legataris d’aquella escola arquitectònica. Així, observant-los atentament, és del tot admirable una de les seves màximes singularitats, aquella que imprimeix caràcter a una arquitectura en què prima una visió racional i funcional de tot el conjunt arquitectònic; una autèntica democratització de l’art i la interrelació de totes les manifestacions artístiques que, de retruc, contemplen un efectiu estalvi de despeses tant en la construcció com en l’ús de materials (vidre, fusta, marbre, acer, etc.). Efectivament, la font d’inspiració arquitectònica de La Bauhaus es basa en una clara geometria que primordialment aposta per l’horitzontalitat, i que se serveix dels elements verticals com a contrapunt per a la delimitació de les estructures. En aquest sentit, si bé el predomini de les línies pures és màxim, queda palesa en totes les obres l’excepcionalitat d’utilitzar la línia corba per al disseny dels elements externs, com poden ser: uns grans balcons i les finestres, a més d’altres obertures o cercles cecs susceptibles d’imprimir un segell personal a l’edifici.
Quant al cas particular d’aquestes obertures externes, sobretot els amplis balcons, d’una gran força estètica, sense cap caràcter cosmètic u ornamental, amb la seva forma curvilínia adopten una insòlita singularitat que els ha fet denominar “balcons banyeres”; mentre que, per la seva banda, les finestres circulars, obertes o cegues, que pretenen evocar els vaixells que van traslladar milers de jueus pel Mediterrani, aporten endemés una mena d’escut identitari d’aquesta arquitectura.
