El Carrer i el compromís: se’ns gira feina
E

19 d'octubre de 2012

Intensitat, carrer, vertigen, il·lusió, gernació (i generacions), ANC, Parlament, raons (la raó), emocions, pressa, Independència: onze paraules, onze punts, onze bastides per muntar-nos (i pujar a) la Història. Regalo la idea als docents: proposeu als vostres alumnes una redacció al voltant de l’Onze de Setembre (el d’enguany) on surtin aquests onze mots. La ciutadania del Principat aquest 11 de setembre, convocada per l’ANC va sortir a reclamar el lema de la pancarta: esdevenir un nou Estat d’Europa. Tots convenim que, a hores d’ara i a la vista dels esdeveniments, hem tingut una sensació de vertigen pel caire que ha pres la situació. I no és que amb la magna manifestació s’hagi aconseguit res –“La gent pensa que, si es manifesta avui, demà tot canviarà”, “amenaçava” l’escriptora Maha Akhtar, en una entrevista al diari Ara– però n’estem convençuts que s’ha ajudat a apujar la velocitat del procés i de la Història. Tot hi ajuda, com ara que el teu ajuntament hagi aprovat una Moció de Declaració d’Independència de Catalunya, un fet que potser no ha tingut el ressò merescut, però que també marca un punt d’inflexió municipal. Tot compta: gestos, petits com la profusió d’estelades i senyeres que romanen a les façanes; o grans, com el de la immensa manifestació de la Marxa sobre Barcelona esmentada i mai prou ponderada. En el cas que ens ocupa -la Independència de Catalunya- hem de dir que tot cal i caldrà en el terreny del simbolisme i de la gestualitat inequívocs a favor de la sobirania. En aquest sentit, hi insisteixo, no em negareu l’efecte directe entre la magna Manifestació i la successió de fets d’aquests dies que han suposat o provocat acabar la legislatura al Parlament i l’anunci consegüent d’eleccions per al 25 de setembre, amb els triples salts increïbles del President Artur Mas en la direcció inequívoca de la Independència, tot i el joc de sinònims gairebé impossibles emprats per l’home de les metàfores nàutiques. Ara, però, hem entrat en el terreny del cos a cos, en el de garbellar i espigolar a favor de la gran causa de la sobirania de Catalunya. Ens les hem d’empescar per convèncer els qui no estan encara convençuts i hem de fer servir totes les bones arts que sapiguem: arguments emocionals, històrics, personals, polítics, econòmics, etc. I hem de ser llestos i estar preparats per contrarestar l’artilleria pesada que aplicaran els altres i que ja fa temps que fan servir cada vegada que parla aquest o aquell personatge de la caverna mediàtica carpetovetònica, dirigents de partits espanyolistes, sapastres, manefles amb columna de diari…Ja ho sabeu prou. Quan vulguem convèncer algú… Fem el que puguem, però sapiguem que tenim la raó, que no ens hauríem de justificar davant ningú perquè ens empara la raó, la raó que està clarament enunciada i anunciada en el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics basats en la Carta de les Nacions Unides i en la Declaració Universal dels Drets Humans. Recordem que hi diu l’article 1 del Pacte Internacional: Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. Avui, deixeu-m’ho aquí. Només una nota al marge: Les Nacions Unides van proclamar, l’any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l’any 1976 i va ser ratificat per l’Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977 Per saber-ne més: Quaderns de Recerca: Del dret d’autodeterminació al dret de decidir. Jaume López. Núm. 4/novembre 2011. Fundació Jaume Bofill). Francesc Ricart

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta