El Bisbat de Vic insisteix que el Casal d’Igualada necessita reformes

E

El Bisbat de Vic ha elaborat un comunicat en el que insisteix en la necessitat de reformes al Casal Interparroquial, l’edifici ocupat per un grup de joves que hi han iniciat el projecte de l’Espai pels Somnis. El comunicat diu el següent: “L’objectiu des del primer moment: reformar el Casal Per què, poc abans de tancar temporalment el Casal Interparroquial, es va fer una presentació pública d’un projecte de renovació del Casal? Ben senzill: perquè si es tancava era per arranjar les greus deficiències que tenia i tornar-lo a obrir, tant aviat com fos possible, a tota la ciutadania. Per aquest motiu, per expressar la ferma voluntat de tornar-lo a obrir, la presentació es va fer al mateix Casal, convocant-t’hi tota la ciutat. Se’n van fer ressò molts mitjans. Aquesta voluntat no era un bon desig, sinó que era per sentit de la responsabilitat envers l’herència que havien deixat a les parròquies de la ciutat els Igualadins que van iniciar aquest gran projecte del Casal i que ha format, a través de l’esport i les activitats, tants igualadins. Per això, fruit de la presentació pública del projecte, varen arribar a l’equip de treball una sèrie de suggeriments, que varen ser d’utilitat. Així doncs, si inicialment es comptava amb fer un Casal de nova planta, el segon projecte apostava per la restauració a fons de l’actual Casal. Aquest segon projecte va ser sotmès, tal i com és prescriptiu, a diferents comissions diocesanes, havent-ne aprovat l’execució, si bé es van plantejar noves idees. Pel camí, s’havia procedit a solucionar aquells defectes que podien ser causa de molèsties per als veïns: neteja d’eures, foradament de la “piscina de dones” per evitar l’estancament de l’aigua i, per tant, les plagues d’insectes,… Com que el temps passava i algunes intervencions urgien, ja hi havia una part del projecte que s’havia de fer efectiva aquest estiu. Realment cal una restauració? Hi ha, al menys, tres tipus de mancances que tots, fins i tot sense ser experts, entenem amb un primer cop d’ull: • Una primera categoria són les zones perilloses, amb deficiències estructurals que cal solventar per evitar posar en perill als ciutadans. És el cas del Cinema Rex. En aquest sentit, un ensurt important va venir d’una ventada que va tombar una paret i aquesta, en la seva caiguda, va ensorrar part de la teulada. Cal tenir present que aquesta edificació està al costat del Casal d’avis… També part de les teulades del Casal poden ser perilloses per no estar consolidades. La seguretat, doncs, és un primer criteri davant el qual ningú pot tancar els ulls. • Una segona línia seria aquella de complir els requeriments legals mínims per a un espai de pública concurrència. Pot obrir-se al públic un espai que no compleix les normes de seguretat més elementals? És evident que l’edifici central no compleix normes d’accessibilitat, ni de seguretat (p.e., el tipus de vidres actuals són del tot il·legals i perillosos en un espai de pública concurrència) i serveis com les instal·lacions elèctriques ja havien generat un expedient de sanció important, i evitar-la suposava un cost altíssim… • Un tercer tema és la inadequació i la no sostenibilitat dels actuals espais exteriors, més encara quan la ciutat actualment té un servei de piscines molt més equipat i eficient. També hi podríem afegir-hi aquells altres problemes que, si bé no suposen un perill, fan que els espais, tal i com estan ara no siguin idonis per a les activitats obertes a tothom, des d’infants a adults: les humitats de la planta baixa, parets febles i sense cap aïllament acústic ni tèrmic i, per tant, energèticament no sostenibles. No podem renunciar a la rehabilitació del Casal, al servei de tota la Ciutat Malauradament sembla que el problema de l’ocupació del Casal no evoluciona com voldríem. El grup de joves que el va ocupar ha plantejat una opció intransigent. Això està bloquejant la solució que tenim prevista per adequar les instal·lacions a les exigències d’un espai públic. Costa entendre que no es pugui arribar a un consens, quan hi ha la conjunció de les ganes d’endegar un projecte i quan es disposa dels recursos materials per poder tirar-lo endavant. El Casal ha estat un referent ciutadà i la llar de moltes entitats igualadines. Ara que s’està a punt de poder recuperar-lo, seria una llàstima que no es pugui construir. I no ens referim només a les pedres, sinó a la voluntat i a l’energia de tanta gent que ha treballat i treballa per aconseguir-ho. Volem un Casal que no sigui excloent, on hi participin i se’l sentin seu tots els que hi facin activitats. Però tampoc podem deixar la responsabilitat que comporta ser-ne els titulars. Per això fem una crida a la concòrdia i a la generositat. El diàleg ens ha fet avançar molt, però cal un petit esforç més per poder iniciar el camí d’aquesta nova etapa”.