Dur la febre a l’escola – Manel Ramoneda
D

23 de maig de 2014

A les acaballes dels anys 50, per pasqües de Nadal, en un pis de ciutat vella a Barcelona qui subscriu treia cap de dins del cau i sortia a gresca. A la festa de la vida, el concert i la tabola. Certament que al que coneixíem com a barri ‘xino’ es podia ser fill de dama de casa o fill de fembra tributada al carrer. Un mal nom aquest darrer que jo no diré, prou que massa boca l’escup per tocar sentiment o per incontinent. El que sí que sé és que al familiar raval barceloní de l’aleshores, ple d’adroguers i botiguers, teatres i cinemes, innocència i decència, uns hi residien i uns altres de nit hi feien volar el pardal. Mariners de port i militars d’ocupació, clients de ral servei oral, clientela de postguerra i funcionaris d’imposició. Tothom hi cabia fos amb pantalons curts o minifaldilla. Avui, però, transmutat el nocturn visitant del règim per glopades de turisme global, gents de malviure sèu i poca mel han dut la degradació moral on festeja el ric patrimoni històric comtal, l’església de sant Pau del Camp, l’exhospital de la santa Creu o el gran teatre del Liceu. Res hi fa ara allà la tricornica caserna del general babau, sobrera torera i pendent de tancar. En aquells anys de postguerra franquista la majoria de famílies del cor de la ciutat tot i que no van haver d’ensorrar-se les seves llars com al 1714 eren les vençudes, sotmeses, malferides, supervivents d’una salvatjada que vint anys enrere havia estat provocada per extremistes militars espanyols que es van apropiar de les armes que gestionaven per tal de fer fora al govern legítim de la república. Robar la cosa pública i sotmetre pobles i nacions és una tradició llarga, antiga, arrelada a l’estat espanyol, íntimament lligada a un baix nivell intel·lectual -prioritat primera de reialme: promoure ignorància i incultura- que fa i ajuda a consolidar la manca de principis i la immoralitat que impera de fa segles en les elits polítiques i econòmiques i de l’alt funcionariat centralista. Art de govern que més que de carrera i oposició, ha estat tradicionalment de llit, dit i hereditari amb intenció sediciosa i premeditada de mantenir l’ambiciós projecte polític de crear-se una nació a mida per fer-se els senyors i viure de renda dominant la resta. Ja la mateixa diversitat cultural que hi ha a la península ibèrica és la prova fefaent -contundent- de la gran faŀlàcia d’aquest xalet «villa España», viva per als vividors. Fals estat que pretén unificar-ho tot mitjançant un entramat administratiu complex en forma de cabdell on coŀlocar-hi els cadells. I una de les eines de control mental i distracció de circ rau en la destrucció lingüística. El reducte de Castella, tancat per davant i per darrere, és conscient al segle XV que té un idioma minoritari -a Europa sempre ho serà ja que les altres llengües també tenen dret a ser-hi i a mantenir-se vives a casa seva-  a més d’un corpus limitat que l’obliga a manllevar constantment termes de les llengües veïnes enriquides per posició geogràfica, marítimes, per tan obertes a l’exterior. I ja sabem que terra de castells més importa que exporta, més dedica esforç a guerres que no pas fer, omplir i comerciar amb gerres. La por a l’aïllament i l’ús cada cop major de vocables forasters els va dur a instaurar -prioritat segona de reialme: tergiversació, apropiació i engany- la transformació de fets històrics i a la mentida compulsiva, bevent de totes les fonts possibles per mirar no pas de ser, sinó de ser més que els altres, piconatejant-los. Una obra ingent implacable executada amb precisió quirúrgica i rigorosa: la  traducció massiva de tota la producció literària dels dominis reials  -de nacions constituïdes en drets, usos i costums diferents als de Castella-  eliminant-ne originals i autors i fent-se-les seves un cop traduïdes i adaptades. Sospitós que en plena esplendor esdevinguin les lletres castellanes la literatura amb més autors anònims del món. I en la dèria addictiva badaven: tant prolífic fou signant llibres com a seus un tal Lope de Vega que hauria d’haver estat escrivint seguit de nit i de dia. O, tal vegada van fer alentir el moviment de rotació de la Terra durant el gloriós «siglo de oro (robo)» quin jorn passà de 24 a 42 hores? Potser d’aquí ve que al regne de Castella no es pongués mai el sol. Encert però van tenir en la metamorfosi de personatges, l’altre gran frau històric. Desapareix Servent i apareix…Cervantes. I finalment a principis del segle XX l’empastifada de la suarda: canviar la denominació de la llengua de castellà castís arabitzat enriquit fixat i polit al nom polític excloent i presumptuós d’«español». Llenguatge divisor d’instrumentació política i enfrontament, ideollengua, que han anat cuinant i definint-ne els mots a conveniència en el pla d’harmonització i aniquilació de qualsevol cultura ibèrica que els hi fes nosa. Tots sabem que una llengua esdevé de caire policial, netament política, funcionarial, suplantadora i substituïdora quan fora del seu lloc o espai original s’imposa per armes i turmes. Comprovat en l’exitós genocidi cultural practicat a Amèrica, en el de Galiza Astúries Euskal Herria i la nostra terra a mig camí i els de Lleó i Aragó, ja gairebé completats. Evidentment no passa a l’inrevés, gallec asturià basc aragonès aranès i català no tenen planificació policial política ni substitueixen res ja que són fundadores, pròpies, en els seus respectius territoris on van originar un únic registre verbal basat en la manera de fer, de pensar, de moure’s, d’estimar i de mirar l’entorn. En canvi, els successius governs espanyols -prioritat tercera de corona: portar la febre a l’escola- no pretenen altra cosa que fer-ne net amb impunitat d’estat, a cop de cartes magnes marcades i lleis sàliques i sàdiques, a cop d’estat militar, a cop d’esmicolar-les per províncies, regions, illes i penyals; darrerament a cop de jutges parcials imposant percentatges politicolingüístics a les aules. Guerra bruta on hi ha gent neta i bona lletra. Tots som escola! Manel Ramoneda

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta