El Dr. Xavier Cantero és metge de família al CAP Igualada urbà i recentment ha rebut el reconeixement de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (SEMFYC) per la seva implicació en la lluita contra la covid-19 des del minut zero, en el confinament de la Conca d’Òdena, en concret des de l’hospital de campanya que es va instal·lar davant del Centre d’Atenció Primària Igualada Urbà.
Ara que fa dos anys de l’inici de la pandèmia i del confinament de la Conca, parlem amb ell tot fent-ne un repàs.
Ara que fa dos anys de l’inici de la pandèmia, mirant enrere, què et ve al cap?
La veritat és que després de dos anys, en què ningú pensava que la pandèmia durés tant temps, fent una mica de retrospeciva, recordo ja haver llegit algun llibre d’experts en pandèmies que diuen que per arribar a una “normalització” de la malaltia es podria tardar cinc anys, i ara tot just en portem dos…
Avui dia tinc assumit que haurem de conviure amb això, amb les pujades i baixades de la malaltia. Per altra banda tinc com dos sentiments: al principi de la pandèmia -durant gairebé dos mesos- en l’arribar a casa el primer que feia era despullar-me a l’entrada i passar per la dutxa. Em posava el pijama i m’asseia amb la meva família a fer veure que parlàvem d’altres temes. Actualment el sentiment és: quan podrem recuperar allò que hem perdut? tot sabent que hi ha una part que no la recuperarem i això em provoca un sentiment de dol.
Al principi era diferent, paties per la gent, per com ho estava passant, era un sentiment molt mèdic i, malgrat que acabaves molts dies plorant, a la vegada tenies el sentiment que érem molt útils.
L’Atenció Primària ens vam arromangar de seguida per posar-nos per feina. Si el dia 12 de març de 2020 tancaven perimetralment la Conca d’Òdena, el dia 23 ja teníem la carpa muntada davant el CAP i el 24 ja estàvem fent ecografies pulmonars, que va ser un aprenentatge nou. El dia 27 de març començàvem a fer cursos d’ecografies per a equips sanitaris d’altres llocs i encara en continuem fent. Són uns cursos que exportem fins i tot a altres països.
Mirant enrere penso que el fet de tancar la Conca d’Òdena ens va ser fins i tot positiu perquè ens va obligar a posar tota la carn a la graella a nivell professional, ens va servir per aprendre molt, per estudiar molt.
També veig que ha estat espectacular i positiva la capacitat de treball en equip que hem tingut a la Primària, començant per l’administratiu sanitari, les auxiliars d’infermeria, les infermeres i els metges. L’Atenció Primària hem estat un mur de contenció davant la malaltia.
I ara, el sentiment que tinc és diferent, és una sensació una mica com un estrès posttraumàtic. Tens la sensació de tenir moltes petites ferides que no s’han acabat de curar. I una de les angoixes que ens volten ara a la Primària és com tornem a fer de metges de família, no només de metges de família en covid.
Haurem d’aprendre a conviure amb la covid, a partir d’ara?
Mira, al principi es parlava molt de les UCIs, de les seqüeles que deixa la malaltia, dels morts (pensa que els primers mesos hi havia dies que teníem 6 o 7 persones que s’havien mort al domicili). Però després, al cap d’un temps, apareix una persona a la consulta i em comenta que feia tres mesos que havia passat la covid i encara es trobava malament: la PCR encara positiva, febrícula, i això et fa pensar: com es comporta aquest “bitxo”? I apareix el tema de la covid persistent.
Per altra banda hem de veure com acceptem l’entendre que la covid es queda i com això ho incorporem a la nostra tasca de sempre de la medicina de família. Els equips sanitaris, la societat científica, els pensadors, ja estan elaborant documents de com s’ha d’organitzar l’Atenció Primària a partir d’ara i com s’hi incorpora aquesta covid. Això ja ho havíem començat a fer i l’arribada de l’òmicron va ser un cop fort, perquè se’n va anar una part de la tasca feta en orris; va ser un cop molt fort per als professionals de la salut.
Hem d’assimilar que la covid, a partir d’ara, es mantindrà en una situació d’estabilitat pandèmica. És un virus i fins ara no hi ha cap medicament que curi cap mena de virus, només hi ha tractaments pal·liatius. Hem de tenir clar que es quedarà entre nosaltres i haurem, de conviure amb ella.
Les vacunes han estat fonamentals per al control de la malaltia?
Penso que el que ha fet l’Atenció Primària amb el tema de la vacunació és excepcional i tots els que hi estem treballant hi hem estat implicats.
Les vacunes han demostrat que són eficients en moltes malalties i ara només cal que es vagi fent millores de les vacunes per permetre anar pal·liant els efectes de la covid.
L’Atenció Primària, com sempre, ha estat i està al peu del canó. Us heu sentit valorats?
L’Atenció Primària ha tingut la capacitat d’organitzar-se i reorganitzar-se cada vegada que hi ha hagut un entrebanc per sempre estar al peu del canó. Tenim molt clar que nosaltres no podem tancar.
Al començament tothom ho entenia tot i a Igualada -que és el lloc que jo conec- el comportament de la gent ha estat excepcional; però després de dos anys la població està molt cansada i arriba un moment que quan els canvien una visita per tercera vegada, la gent s’enfada, és normal.
Les visites als CAP tornaran a ser com abans o algun dels canvis fets en pandèmia quedaran?
L’Atenció Primària tenim ganes de poder tornar a fer la nostra feina, per la qual estem formats i és el que ens agrada. A Igualada estem tirant endavant projectes nous, estem treballant en com ens organitzem a parir d’ara. Per exemple, l’e-consulta es quedarà perquè segurament hagués arribat igualment amb el temps i la pandèmia no va fer res més que accelerar-ne l’arribada. Als professionals ens agrada molt la presencialitat però el que et permet l’e-consulta és fer bé la presencialitat perquè filtra els temes en què no és necessària. Ara hem d’organitzar dins de les agendes com encabim i coordinem la presencialitat i la no presencialitat perquè ambdues siguin el màxim de ràpides possible en resposta.
En l’àmbit personal penso també que la comunicació via telèfon, que ja s’anava fent abans, hem de replantejar-la i veure què es pot fer per telèfon i què no.
Ara és el moment de fer valdre la figura de l’administratiu sanitari, una figura que ha guanyat molta autonomia i importància aquests darrers temps i que l’ha de continuar tenint, perquè hi ha tasques que el metge no cal que faci i fins ara feia, i que l’administratiu sanitari és el professional preparat per fer-les. La situació ideal és que cada persona tingui assignats un grup sanitari compost per metge, infermera i administratiu.
Fent una mica de retrospectiva, què creus que s’ha fet bé i que no tan bé durant aquests dos anys?
Crec que el que es va fer bé en un inici va ser el confinament, va ser una bona decisió i ens va permetre treballar en clau Conca, centralitzar-ho tot a Igualada i que pediatria es traslladés a Vilanova per separar-la. També penso que la carpa medicalitzada que es va instal·lar davant del CAP va ser una bona decisió així com la capacitat de fer ecografies pulmonars. Jo diria que fer-se, el 90% de les coses s’han fet bé. Altra cosa és que ens va venir una pandèmia que era molt dolenta, feia cent anys que no hi havia una pandèmia, produïda per un virus que no coneixia ningú. No hem de perdre-ho de vista perquè sempre és molt fàcil criticar.
És veritat que en algun moment vam anar a batzegades, donant una sensació d’immediatesa: avui tenies un protocol, demà un altre… Però cal pensar que tots els protocols es van començar a fer des de zero, no coneixíem el que teníem a sobre.
Jo hauria demanat, això sí, tenir proves abans a la Primària: vam tardar molts dies a tenir PCR, tenint en compte que a la carpa fèiem el mateix que es feia a l’Hospital i allà en tenien i nosaltres no.
Posats a demanar m’hagués agradat també que la vacunació hagués arribat una mica abans, però cal dir que després s’ha fet molt bé.
I una utopia: hauria preferit tenir els coneixements que tinc de la covid ara, tres mesos abans que comencés la pandèmia.
Però, en definitiva, penso que a l’entorn que conec, que és el que de la Conca, hem intentat fer les coses el màxim de bé possible, a tots els nivells.
D’aquests dos anys destacaria: el treball en equip, la capacitat de la Primària de reinventar-se, l’actitud de la població, la paciència que ha tingut, l’aprenentatge i ús de la virtualitat, la reorganització que ara farem a la Primària, l’organització per la vacunació -que ha sigut brutal-. També destacaria el suport que ens ha fet els mitjans a la Primària, veient la importància que hem tingut.
En resum: el dolent ha estat la pandèmia.
Aquests dies s’està parlant de treure les mascaretes de les escoles i posteriorment a la resta de llocs. Ens estem precipitant?
És evident que el coronavirus fins ara ha demostrat que en els nens és molt lleu i ha demostrat que, en determinades franges d’edat, que els nens portin la mascareta tal com s’hauria de portar per ser segura, és molt difícil i hem de ser realistes. Estic d’acord en què l’escola pot ser un àmbit de contagi però no sé si és un gran àmbit de contagi, hi ha altres àmbits que han demostrat ser més contagiosos.
En l’àmbit personal, crec que a l’exterior es pot anar sense mascareta (a no ser que hi hagi una aglomeració de gent), penso que les escoles han de tenir un tracte especial i s’ha de treure la mascareta, tot tenint en compte que aquells nens més fràgils s’hauran de valorar individualment, tal com es feia amb els constipats i les grips anteriorment.
I sobretot, el que hem d’entendre i ser més curosos és que si estem malalts ens hem de quedar a casa perquè com a societat hem de ser més solidaris, pensar que les malalties infeccioses s’encomanen i que si anem a treballar o portem al nen a l’escola, perjudiquem els altres. Això és aplicable no només amb el coronavirus sinó amb qualsevol altra malaltia vírica que podem tenir. I també agafar el costum, que si no ens podem quedar a casa, posar-se la mascareta, no per protegir-te a tu sinó als que t’envolten. La mascareta s’ha de convertir en una eina de responsabilitat individual.
Encara no estem sortint d’aquesta crisi sanitària mundial que entrem en una crisi bèl·lica. Des de l’Atenció Primària esteu detectant un augment dels problemes psicològics? La gent té por?
Fins ara ens hem centrat molt en la pandèmia mèdica, en la lluita contra el virus però tot el que envolta la pandèmia, la pandèmia psicològica ha quedat una mica en segon terme.
La gent ho ha passat i ho està passant malament i a la gent gran, sobretot, només els faltava una guerra… Han mirat i continuen mirant molt la televisió, tots els imputs que els arriben són negatius i tenen por. I després hi ha l’altra franja d’edat, que són els joves que també estan patint molt i estan molt descol·locats.
En l’àmbit general podem dir que les persones actualment no estem en el nostre millor moment a nivell psicològic i això és preocupant.
La manca de personal sanitari a l’Atenció Primària és un llast per a vosaltres. Com creus que es podria resoldre?
Penso que una oportunitat ara és la de redimensionar l’Atenció Primària. Els problemes ja venen de fa temps: la medicina familiar és una de les més infravalorades que hi ha i aquest dèficit no és perquè no hi hagi gent que la vulgui estudiar sinó que és perquè no es generen places. Ara som en un punt d’inflexió perquè després de tot el que ha estat fent la Primària aquests dos anys ens hem d’asseure, qui s’hagi d’asseure, i treballem per millorar-la i que el Pla que es decideixi es respecti durant els anys que hagi d’estar establert, que no es canviï cada dos per tres.
El dèficit de professionals no el resoldrem en un any però en un temps més llarg es podria resoldre i és necessari fer-ho perquè en deu anys es jubilarà més un 50% de la plantilla actual i el problema serà molt més gran.
Hem d’aprofitar les sinergies que hi ha actualment, ser valents i dimensionar l’Atenció Primària d’una vegada per totes.
