Després de la festa – Josep M. Carreras

D

Per un seguit de circumstàncies adverses no vaig poder assistir al concert del Camp Nou, però el vaig seguir per televisió des de casa. No és el mateix, és clar, però suficient per solidaritzar-me amb els que hi eren. L’endemà, comentàvem amb un amic els titulars dels diaris i les reaccions que havia suscitat un esdeveniment que es va desenvolupar en un ambient de civisme i respecte. Cap aldarull, cap violència, al contrari, un autèntica festa. Per això encara no em sé avenir de la capacitat de tergiversació de determinats polítics i els seus mitjans de comunicació més addictes per falsejar la veritat. A la senyora Sánchez Camacho, sempre tan preocupada per “la Catalunya real”, no li queia la cara de vergonya mentre proclamava que l’acte s’havia organitzat “contra la resta de catalans, que no opinen igual. Va ser un concert per l’exclusió i la divisió”. Ni per televisió ni els assistents amb qui vaig parlar vàrem sentir cap insult contra Espanya. I mira que hauria estat ben fàcil, donades les circumstàncies que vivim “gràcies” a l’estat espanyol. Sembla que els catalans ja hem superat aquest estadi. Ja no es veuen pintades recents com aquella de “puta Espanya”, que era normal fa pocs anys. Cada dia hi ha més gent il·lusionada amb un projecte engrescador i per això prefereix mirar endavant i deixar de banda els lladrucs que vénen de fora. En tot cas, provoquen més somriures que indignació certes explosions de ràbia per un procés que veuen imparable. Actituds com aquestes són tan ridícules com el comentari que es va fer després de la manifestació del passat 11-S, quan es va arribar a dir que si hi havien assistit un milió i mig de persones volia dir que els altres sis milions hi estaven en contra. En el cas del concert tampoc hi va faltar qui digués que el grup de rock U-2 havia omplert dues vegades el Camp Nou… No hi calen comentaris. La crítica de Ciutadans pel fet que la televisió pública transmetés un acte polític va quedar en evidència en constatar que no era tal, sinó un concert “per la llibertat”. No estan ells en favor de la llibertat? Per què no hi enviaven els seus prosèlits a fer-ne propaganda? I quant al cost, Muriel Casals va desmuntar del tot l’argument en afirmar que no s’havia rebut ni un euro de subvenció i que fins i tot Òmnium Cultural havia renunciat enguany a la que rep de la Generalitat i s’havia pagat tot amb la compra de les entrades. Una mica més prudents –ambigus, més aviat- varen ser els comentaris del PSC per boca del senyor Collboni. D’una banda, es troben enrocats amb la seva idea del federalisme i, per altra, manifesten que el procés serà “llarg i difícil”. Implícitament, doncs, reconeixen que tirarà endavant i, a la curta o a la llarga, es veuran obligats a prendre partit. És una mostra més de la divisió interna del partit. Malgrat que la cúpula es mostri contrària a la independència, són molts els militants que hi estan a favor. I en una consulta compten els vots, no la categoria del votant. Amb tot, tampoc cal perdre de vista una realitat. No tots els que participaren en el concert són independentistes convençuts. N’hi ha hagut que s’han apuntat en la direcció del vent que bufa perquè possiblement creuen que en poden treure partit. Aquests és important que almenys no posin pals a les rodes. Més o menys convençuts, però els necessitem al nostre costat. El fet més evident, però, és l’empenta de la societat civil, autèntica protagonista de l’esdeveniment. Ara ja treballa en la preparació de a la cadena humana prevista per a l’11 de Setembre i que pot ser decisiva. És la veu del poble la que porta el timó. I ningú no l’aturarà. Ja deien els romans que “vox populi, vox Dei”. Josep M. Carreras