Desobeïr
D

2 d'agost de 2018

La decisió del jutge de retirar les euroordres d’extradició, ens ha deixat dues conclusions: a qui obeeix l’estat espanyol el maltracta, el colpeja i l’empresona. En canvi qui desobeeix colpeja –judicialment- a l’estat.

Mireu què ha passat als membres del govern de Carles Puigdemont i a alguns dels parlamentaris que li donaven suport.

Els que com Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Carme Forcadell o Dolors Bassa, es varen quedar fa mesos que no els veiem. Estan tancats a la presó, no poden participar de la vida política i no tenen altra alternativa que fer peticions al Tribunal Supremo, que són invariablement rebutjades. I tot i no ser membres del govern, els Jordis encara porten més dies empresonats en ser els primers que foren cridats a declarar a la Audiència Nacional (antic TOP).

Els que varen elegir la via de l’exili, és a dir desobeir la citació judicial, poden fer declaracions públiques, rodes de premsa internacionals, poden fer política –amb limitacions- i sobretot li estan fotent garrotades al sistema judicial espanyol que hores d’ara no es podrà recuperar sense fer una neteja a fons. (En el supòsit que vulgui ser homologat als altres sistemes judicials europeus).

Mentre uns són colpejats, insultats i menystinguts, els altres també són insultats i menys tinguts però no pas colpejats. Al contrari són ells, els exiliats –especialment el president Puigdemont- els qui colpegen a l’estat.

Us imagineu com estaríem hores d’ara si els que es varen exiliar s’haguessin quedat? Avui els tindríem “desapareguts” i sense cap possibilitat d’incidir en la política catalana. És clar que si tots haguessin optat pel camí de l’exili, la situació també seria molt pitjor, ja que farien creure a l’opinió pública que eren tots uns traïdors. Això de les dues opcions –uns quedar-se i els altres marxar- ha estat el més positiu.

Manifesto el meu respecte per als empresonats. El seu sacrifici és un exemple que mai podrem agrair en tot el que val. I dir també que la vida a l’exili no és gens fàcil. El que li ha passat a Pere Comín –el germà de Toni Comín- que, malalt terminal, ha hagut d’anar a morir a Bèlgica per a poder-ho fer envoltat de tota la seva família, és una mostra ben dolorosa de les dificultats de l’exili.

El mateix puc dir dels alcaldes i/o regidors que són citats per la “justícia espanyola” i opten per la desobediència i no reconeixement d’uns tribunals que no persegueixen impartir justícia, sinó castigar als que no pensen “como està mandado”.

Desobeir és l’únic camí. Quan tens en contra un estat demofòbic, anticatalà i corrupte, l’única opció possible és la desobediència i l’oposició frontal. Com més afluixem nosaltres, més poder tenen ells. Obeir a Espanya, als catalans, només ens genera patiments.

Jaume Singla | @jaumesingla

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta