Des del 13 de desembre passat fins al 19 de gener d’aquest inaugurat 2025, la Sala d’Exposicions de l’Arxiu Comarcal ens transporta a través d’una memorable exposició a descobrir o redescobrir l’obra de l’insigne artista igualadí Isidre Miserachs, dibuixant, caricaturista i gravador al linòleum al llarg de gairebé 50 anys. Una mostra que vol posar en valor i reivindica l’obra d’Isidre Miserachs, a més de rescatar-lo d’un probable i no gens merescut oblit, i que guanya una importància molt especial gràcies a la donació a l’Arxiu Comarcal per part dels seus fills.
El 26 de gener de 1906 naixia a Igualada, com a segon fill del matrimoni d’Antoni Miserachs i Vallès (1875-1918), àlies “Tonet Sabater”, i de Dolors Solà i Marsans (1882 – 1961), Isidre Miserachs i Solà; un nen que, de ben jove, va començar a treballar a la sabateria del seu pare i, més endavant, un cop format en competències administratives, va passar a ser escrivent a l’empresa de Pere Borràs Estruch.
Miserachs, mostrant-se com a un esperit inquiet i curiós, amb fermes afeccions de caràcter cultural i artístic, va convertir-se en una persona força activa bo i participant de diferents entitats igualadines -algunes amb un marcat caràcter polític- en les quals va assolir fins i tot diferents i rellevants càrrecs; entre elles val a esmentar: Acció Catalana, Palestra, Arts del Dibuix, Agrupació Fotogràfica, Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Estat Català. Al seu torn, també va ser col·laborador del diari L’Ideal, publicació en la qual possiblement les caricatures que il·lustren la secció “La Nostra Gent” són obra seva.
Tot i això, del seu compromís amb la causa política no es fa estrany deduir que Miserachs va ser una persona sensiblement implicada en la causa nacional catalana, segurament seguint els suggeriments de Pere Borràs Estruch. Concretament va ser a l’any 1932 quan va participar de forma activa en les accions de la Delegació local de Palestra, i sobretot, a les Jornades Nacionals del 1934, amb una sèrie de dibuixos que il·lustraven el programa dels actes, alhora que presentant -segons sembla- una exposició pública de les caricatures.
Prou consolidada la seva trajectòria com a dibuixant, Miserachs va ser un dels fundadors de les Arts del Dibuix, per al qual centre artístic va ser l’autor del seu propi anagrama, el 1934; any en què també va realitzar la portada del Diari d’Igualada, on venien anunciats els actes de la Festa Major. I, d’aquest mateix fragment de temps daten els cartells de la presentació del llibre Onix i Niquel, de Joan Llacuna.
Seguidament, un any més tard, és fa de menció obligada la seva exposició a Barcelona, al Casal de Comarques Catalanes.
Membre del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, des de la seva fundació a Igualada. I, entre el 1936 i el 1939, en temps de guerra, va treballar com a director de la Col·lectivització Borràs de Proveïments Químics; de la mateixa manera que, just als primers dies de la Guerra Civil havia pres part en algunes comeses de salvament del patrimoni artístic i religiós de la capital anoienca i de la seva comarca, com és el cas del Sant Crist d’Igualada i del retaule de Rubió. Més endavant, no tardaria a ser reclutat al front.
Posteriorment, va ser a l’última etapa de la guerra quan va exiliar-se a França, passant pel camp de refugiats de Barcarès. Tot seguit, localitzat al territori francès, i amb l’autorització de residència concedida per l’Ajuntament de Perpinyà, el dia 7 de juliol, va fixar la seva residència a Montauban, un municipi de la regió d’Occitània, que era una destinació familiar. Aquí, va ser el mateix any 1939, quan va casar-se amb Antònia Muset i Esmarats (1914 – 2006) amb la qual va tenir tres fills: Michèle, Dolorès i Antoine.
Tot i ser ciutadà francès, les seves arrels profundes amb la ciutat d’Igualada li van permetre de mantenir una viva correspondència amb familiars i alguns dels seus amics, especialment amb les famílies del seu amic Lluís Roset Vilanova i amb Miquel Moncunill Claramunt. Concretament, en una època immediata a la Segona Gran Guerra, conjuntament amb Pere Puig Bosch, va fer un exlibris per a Matilde Ubach i Duran (1946); quan també estava treballant als tallers Ets Larroque com a pintor de carrosseries. Poc temps després, si bé, per raons mèdiques, va haver de deixar de treballar en aquells tallers; passarien uns anys quan, a mitjans dels anys 60’, començaria a treballar a la companyia d’Amadeu Pons, un rellotger de les Borges Blanques, també exiliat a França.
El jubileu professional, assolit a principis de la dècada dels 70’ li va permetre de recuperar de manera intensa la seva creativitat amb els gravats al linòleum, tècnica que no havia abandonat mai i que, de fet, seguia utilitzant any rere any per a les puntuals nadales destinades als seus amics i familiars. D’aquest nou episodi de la seva vida en daten un munt de gravats que es corresponen amb una de les etapes de major productivitat artística i creativa, a tothora seguint els modèlics patrons tècnics adquirits a la seva joventut, unes creacions tal vegada molt més elaborades.
La seva mort va ser a Montauban, el 12 de gener de 1997, als 91 anys.
