Deixeu que els periodistes fem la nostra feina
D

4 de maig de 2021

Deia George Orwell que “periodisme és publicar allò que algú no vol que es publiqui. La resta són relacions públiques”. Aquesta cita vaig escoltar-la per primer cop a la meva vida a l’assignatura d’Opinió Pública, i donat que aquest dilluns dia 3 de maig ha sigut el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, hi he volgut reflexionar.

Durant la pandèmia, informar ha sigut bàsic, crucial i indispensable. Tant va ser així, que va ser considerada activitat essencial. Una vegada més es constata que no podia no haver-hi informació, i per tant, periodisme. Potser per alguns pot ésser prescindible. Per a mi, s’equivoquen del tot. Sovint, millorable, no ho nego. Però el que és innegable és la seva funció i vocació de servei públic. El periodisme és el termòmetre de la situació i la qualitat democràtica d’un país, d’un govern, d’una nació. Sabrem si un estat gaudeix de bona salut en funció de com tracti els seus mitjans i als seus periodistes, i conseqüentment, a la llibertat d’expressió. Amb això em refereixo amb la Llei Mordassa o en un dels darrers informes de Media.cat titulat 2019: periodistes a la diana. En aquest informe es pot extreure una dada que posa sobre la taula una situació latent i alhora, asfixiant: més de 200 incidents documentats que atempten contra la llibertat d’expressió i d’informació de periodistes i ciutadania als Països Catalans.

Per desgràcia, a tots els racons del món, aquesta realitat és universal. Hi ha països que fins i tot, el periodisme et pot dur a la mort. Hi ha periodistes que moren per fer la seva feina i exercir i promoure el dret a la llibertat d’informació i d’expressió. Segons l’informe Anual de Reporteros Sin Fronteras (RSF), al 2020, el 68% dels periodistes assassinats treballaven en països que no estaven en guerra. Per seguir amb aquesta estadística, segons recull un altre informe d’Amnistia Internacional, almenys 19 periodistes van ser assassinats a Mèxic, al 2020. Un país que no està en guerra, però que assassina als que expliquen i informen a la ciutadania: Kill the Messenger.

D’altra banda, Iraq és el segon país més mortífer del món, assassinant a 6 periodistes aquest passat 2020. Seguint amb aquest rànquing pervers, l’Afganistan ocupa la tercera posició, amb 5 periodistes morts. La quarta posició està empatada per la Índia i el Paquistan, amb 4 morts respectivament.

Però també hi ha països al món que vulneren aquest dret fonamental silenciant, condemnant i empresonant. De fet, segons aquest informe del RSF, el 2020 és el pitjor any registrat al respecte de l’empresonament de periodistes: 274 periodistes empresonats arreu del món. Per posar alguns exemples, Zhang Zhan és la primera periodista condemnada per informar sobre la Covid-19 a la Xina. Va ser condemnada a 4 anys de presó, “per crear problemes”. Com ella, molts periodistes arreu del món són perseguits i censurats. Com Julian Assange, on el govern dels EUA l’acusa de divulgar documents secrets que informaven de possibles crims de guerra comesos per l’exèrcit a Iraq i Afganistan.Sí. Tot això succeeix en ple segle XXI. A l’era de la informació. Una paradoxa.

Ironies de la vida, pocs dies abans d’aquesta efemèride del Dia Mundial de la Premsa, van morir assassinats dos periodistes: en David Berian i Roberto Fraile, mentre cobrien i desmantellaven casos de caça furtiva. Van morir fent allò en què creien per sobre de totes les coses: informar. Explicar coses. Denunciar. Perquè el periodisme va d’això: d’escoltar, d’observar, de preguntar i de cercar la veritat. En David i en Roberto van morir assassinats perquè eren periodistes. Els van assassinar per informar-nos a tots i a cadascun de nosaltres.

El periodisme ha de ser lliure, no una professió de risc. Per això, cada cop que obris els fulls d’un diari, cliquis l’enllaç d’una notícia, et despertis amb la ràdio o dinis i sopis amb el telenotícies, pensa quants periodistes es juguen la seva vida –la seva pròpia vida- per explicar la veritat, per obrir-te una finestra al món. Reflexiona quants periodistes arreu del món lluiten per donar visibilitat a molts silencis mediàtics, a moltes veritats ocultes. I quants s’arriben a arriscar per denunciar situacions injustes per crear, en definitiva, una millor societat.

No oblidis que un dels drets més preuats que tenim com a societat és el de la informació. Cada  mitjà que mor, cada diari que deixa d’imprimir i cada notícia omesa  és una ganivetada al cor de la democràcia. Una democràcia que no compta amb una pluralitat d’opinions ni tampoc amb una “polifonia de fonts” –el concepte del dr. Antoni Batista desenvolupa a ETA i nosaltres per donar veu a tothom que tingui un paper en la realitat sobre la qual s’informa- és, sense cap mena de dubte, una democràcia dèbil, fràgil i malalta. Perquè sense periodisme, no hi ha democràcia. I qui vulneri aquesta professió, l’ofici d’explicar coses, tampoc respecta la democràcia.

Diversos mitjans com el The New York Times, The Wall Street Journal i el The Washington Post van escriure, una carta oberta conjunta el proppassat 24 de març de 2020 per denunciar que el govern xinès, en plena pandèmia, va decidir expulsar als periodistes nord-americans perquè no cobrissin ni accedissin a cap tipus d’informació referent a la situació viscuda. Perquè tot i que fossin mitjans rivals i competissin entre ells per les històries més grans, compartien un tema en una sola veu: la pandèmia. Perquè enmig de les tensions d’aquestes superpotències com els EUA o la Xina, ha de prevaldre el periodisme i la informació als ciutadans per informar-los de tot allò que ens afecta a les nostres vides i decisions. El periodisme permet que hi hagi un reforç per catapultar societats més fortes i segures. Per això, a través d’aquesta carta, aquests mitjans van posar sobre la taula aquesta denúncia, que en definitiva, ho resumeix tot plegat: Deixeu que els periodistes fem la nostra feina.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta