Nascuda a Krasnoyarsk, a l’any 1989, aleshores Sibèria de l’antiga URSS; des de fa uns anys va decidir de fixar la seva residència a Barcelona. I aquests dies, a propòsit del FineArt Igualada, una gran concurrència de públic ha pogut contemplar amb admiració la genialitat de les seves creacions.
Apassionada pel món de la cultura i de les arts, de primer va realitzar-se professionalment a la Krasnoyarsk State Academy of Music and Theatre, de la més recent República de Rússia; si bé el punt de partida de les seves competències artístiques havia estat una formació plenament autodidacta. Després d’abandonar la Sibèria que va bressolar-la, amb residència a Casa Nostra, a la capital catalana va convertir-se en una destacada estudiant de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya; centre homologat on ha consolidat exitosament la seva graduació professional.
Tot i la seva joventut, i summament enamorada de la fotografia, en cap circumstància no ha dubtat a manifestar-se d’una manera molt peculiar a l’hora de fer-se seva aquesta competència artística, en la qual convé que per a ella -i en paraules seves- “la fotografia és l’art de trobar i mostrar la llum”, o el que és el mateix, el propòsit de reflectir d’una manera molt personal la realitat que, a ella, l’envolta. Tot plegat apunta a pensar que les seves fotografies se sumin a ser una mena de dietari de la seva vida, en el qual lluny d’imaginaris fantasiosos i de somnis dels contes de fades, només parla d’ella mateixa, del que viu i de la seva més intrínseca manera d’entendre el món; això sí, sense embuts i desentenent-se de qualsevol propòsit que la gent entengui les seves obres. És a dir, ella crea fotografia de la mateixa manera en què ella viu, sent i interpreta la seva realitat.
En aquest sentit, Sibirskaya considera que l’art és sorprenent i inabastable, atès que es regeix per un codi universal susceptible de ser desxifrat de mil i una maneres. Un argumentari que se sosté a partir d’una resolta convicció: “La persona, cadascú, és lliure d’interpretar la seva pròpia visió de la realitat a partir de l’observació atenta d’una creació artística; així mateix pot experimentar tota mena d’associacions d’idees i fets relacionats precisament amb la seva trajectòria personal”. I passi el que passi, en cap cas no és l’objectiu de l’artista, de Sibirskaya, de provocar o alterar cap estat anímic, ni molt menys alterar els sentiments de ningú. Una reacció o l’altra no treu l’enorme satisfacció produïda quan l’espectador/a reacciona davant de les seves obres; i, el que és més important, comparteix els seus pensaments o fins i tot els seus sentiments.
Considerant el procés de construcció de la seva obra, una mirada atenta a una ja prou vasta producció, ens porta a estimar com a prodigiosa la manera d’organitzar les seves imatges en el sentit de produir unes seqüenciacions fotogràfiques que, de més en més, semblen més properes als quadres d’obres d’art antigues, a mercès d’un curós tractament del color i de la figuració, de les llums i de les ombres, com si d’una pintura es tractés. El resultat, per descomptat, poc té a veure amb la fotografia que habitualment coneixem.
Això és, fins i tot algunes veus de crítics -ben entesos- subratllen que alguna de les seves fotografies podria passar per ser una imatge d’aquelles de l’Edat d’Or dels Països Baixos, tant per la tècnica i l’estil com per la pròpia temàtica; això sí considerant que aquesta autora també sol incorporar algunes fotografies que mostren temes relacionats amb la mitologia o amb diferents aspectes de la cultura siberiana.
