Seguint les mesures preses per a pal·liar els efectes del coronavirus, Igualada va poder gaudir de la funció “De mares i filles”, aquest passat diumenge, 7 febrer, al Teatre Municipal l’Ateneu, amb una posada en escena de la mà de dues actrius d’excepció, Mont Plans i Annabel Totusaus, que van arribar de debò al fons del cor del públic assistent. Una fenomenal representació escènica d’una obra escrita i dirigida per Paco Mir que ja compta amb un llarg i exitós recorregut per diferents ciutats de Casa Nostra.
A mode de sinopsi, l’obra et posiciona davant d’una mare i una filla que es retroben a l’habitació d’un hospital, on la mare hi està ingressada, i després de cinc anys sense mantenir cap mena de relació. Tot seguit s’estableix una conversa forçada en la qual la filla descobrirà aspectes inversemblants de la vida de la seva mare i, també, de la seva família, endemés de reconèixer-se a ella mateixa.
L’escenificació et situa davant d’unes protagonistes que tenen notables aptituds per a la comèdia i, alhora, són capaces d’ancorar-se al fons del teu cor bo i desencadenant unes molt pregones impressions emotives que van des dels riures i els somriures fins a remoure’t les entranyes. Això és, Mont Plans i Annabel Totusaus, respectivament interpretant el paper de mare i filla, des de la primera seqüència et convoquen a endinsar-te dins l’entrellat d’unes pretèrites trajectòries àdhuc sotmetent-te a uns imparables i sorprenents avatars emocionals. Aquest retrobament de mare i filla, després de tant de temps i a causa d’unes circumstàncies tristament desfavorables, aboca inequívocament a les dues dones a un a diàleg espontani, però no gens absent de tibantor, que et passeja per diversos episodis d’un període que hom considera, encara, gloriós, l’època i el llegat del Maig francès.
Fora de bastidors. D’una entretinguda conversa amb les dues actrius se n’obté que aquesta obra és una oportuna invitació a descobrir els camins personals de les vides d’una mare i una filla com si les aguaitéssim des d’una espiell; tot a resultes de la pròpia convocatòria de la mare amb la voluntat de trencar un llarg distanciament –entre elles- en saber-se en una situació de definitiva postració. Un artificiós diàleg, doncs, posa en evidència els camins de cadascuna, les seves fortunes i les seves misèries. La figura de mare, que no va saber atendre suficientment la seva maternitat, s’identifica amb aquelles dones –hippies i activistes- d’esperit lliure i aventurer que, d’una manera u altra, van participar entusiastament del context sociopolític i cultural del Maig del 68; mentre que el perfil de la filla posa en relleu aquelles dones endurides i pragmàtiques -una funcionària d’alta escala professionalment- però que no se’n surten prou de la gestió dels seus sentiments i les seves relacions. En summa, una per l’altra, són com unes perfectes desconegudes, a les quals, de fet, l’acte del seu retrobament esdevindrà un capítol, no per colpidor i abans que sigui massa tard, resoltament beneficiós.
Endemés, ambdues no han escatimat elogis al text i a la direcció de Paco Mir, en el seu enginy per a modelar uns perfils humans tan manifestos com són possiblement tants anònims universals, els quals es van deixant veure al decurs d’un encadenat de revelacions personals. I, en aquesta magnifica posta en escena d’aquest director, definitivament, s’entreveu la transcendència de nodrir-se pas a pas d’uns recuperats efectes dels llaços de sang així com del fet de viure amb complaença aquell esperat raig de sol que entra puntualment, dia rere dia, per la finestra de l’hospital cap al capvespre. Tot plegat, una autèntica espurna de vida … Al cap i a la fi, no es pot demanar res més després de tanta solitud.
