“Paper de Barba”, de Gemma Freixas (Barcelona, 1962), és d’antuvi una invitació a descobrir un món desaparegut i tal vegada desconegut per llunyà; precisament l’època de la Dictadura de Primo de Rivera en què s’inauguraven una sèrie de transformacions econòmiques i socials d’envergadura a Casa Nostra. I, cenyint-nos a la concreció d’una Catalunya molt propera, la de la comarca de l’Anoia, l’obra t’endinsa en el context del desenvolupament industrial de les Fàbriques de Paper així com de la història dels treballadors d’aquestes empreses i del seu difícil dia a dia; si consideres que les fàbriques eren per a aquests obrers un lloc de treball, d’esforç per a la seva subsistència i, si cap, de grans patiments.
Tot i tractar-se d’un text amb identitats de ficció, secundat però per alguns personatges vinculats a la pròpia autora; la novel·la et trasllada per una Capellades històrica, avui totalment inexistent que s’acompanya d’uns perfils humans i indrets inimaginables als nostres dies. Això és, el relat et presenta una Amàlia -una capelladina- i un Euclides -un foraster, tota una representació de la modernitat- en tant que uns personatges presumiblement victoriosos d’haver combatut els signes adversos dels temps que els va tocar viure.
Paral·lelament, la mateixa trama a l’entorn de la qual es mouen aquests personatges t’insereix en un retrat novel·lat del sector del paper i de les seves transformacions; en concret pels darrers episodis de la producció del paper fet a mà, bo i descobrint-te de manera encertadament descriptiva i fotogràfica una successió d’espais susceptibles d’esdevenir un complet imaginari de tota una època. El cas és que la història del paper està estretament associada a la història de Capellades, una població on l’aigua va ser el propulsor per a posar en marxa el desenvolupament industrial d’aquest municipi i, de retruc, de la vida de tot un poble.
Tanmateix, el canvi de rumb que va suposar la substitució de la mà d’obra especialitzada per la màquina -arran de l’avenç que imposava la industrialització- havia de ser el punt de partida per a una rotunda contestació obrera d’homes, i també dones, reticents a l’explotació empresarial.
A propòsit del protagonisme femení a l’entorn del moviment obrer, no et calen gaires pàgines per a entreveure que aquest llibre apunta a ser un homenatge a la dona: a la presa de consciència femenina, no solament de la seva protagonista, l’Amàlia, sinó de totes aquelles dones que com ella van saber desafiar qualsevol adversitat amb summa determinació. Efectivament, gràcies al seu lliurament al món del coneixement -des de la lectura i altres ensenyaments, com les aportacions d’un consolidat Corrent Espiritista- l’Amàlia i tantes altres van reforçar la pròpia autoestima a mercès del poder que els concedia la cultura. Després, un imperiós propòsit de trencar contra el pes de la tradició i, sobretot, contra aquelles cadenes que les lligaven tant a casa com a la feina, tot va ser apoderar-se per a defensar-se de les duríssimes condicions laborals dels molins paperers. En definitiva, aquest va ser un primer pas d’una ferma consciència de gènere i d’una còmplice solidaritat entre dones en la seva negació a acceptar qualsevol forma de submissió a l’ordre establert tant de part de les farisaiques jerarquies empresarials com dels mateixos caps de casa de cada llar. Al capdavall, tot un pròleg de la lluita feminista, en un estadi en què totes les esperances de futur estaven dipositades en les noves generacions de dones, representades en la Berta, la filla de l’Amàlia.
Un ritme narratiu de seqüències breus i airoses, magnificades en fragments extraordinàriament descriptius on s’observa fins a quin punt la mirada històrica serveix per a una efectiva comprensió de l’actuació dels personatges; et serveix alhora per a una còmoda recreació d’una ben encadenada successió d’escenaris. Al cap i a la fi, es tracta d’una lectura d’una incomparable lleugeresa que et permet de conèixer prou a fons una llegendària i -per què no- gloriosa història del “paper” i dels seus llargs passatges grisos, recopilats en aquesta memorable narració de “Paper de barba”.
Finalment, la veritat és que tenir un llibre com aquest a les teves mans, i acompanyar-te d’unes fotografies de Capellades, d’en Jordi Camí (parella de l’autora), és tot un motiu de satisfacció; atès que una vegada més assisteixo a un excepcional acte de Cultura, a l’ensems que -per a l’ocasió que em convoca- em permet de fer un merescut reconeixement no solament a l’univers del paper, sinó també a la veïna Capellades, i per descomptat a una apreciable Gemma Freixas.
