Tot i la seva anunciada caducitat, l’espectacular presència del mural dedicat a les llibreries, i en especial a “Cal Jordana”, em convida, una altra volta, a fer-me propers tots els racons d’una llibreria que, per a mi, endemés de ser un espai de culte a la lectura m’era molt familiar a propòsit d’una llarga i afectuosa relació amb una estimada i admirada Montserrat Jordana. Tanmateix, va ser de la mà del seu fill, Pere Torrell, que he estat capaç de transportar-me per un minuciós recorregut a través de la història de “Cal Jordana” i, per extensió, de la seva família; una llibreria que va tancar porta a finals del 2017; després de cent catorze anys de servei a la ciutat.
“Cal Jordana”, l’establiment de premsa i llibreria més veterà d’Igualada, va obrir la primera porta en uns baixos del número 7, del carrer de l’Argent, a l’any 1903. L’esperit emprenedor i la necessitat d’ampliació de l’espai van propiciar una nova instal·lació al carrer d’Òdena, xamfrà amb el carrer del Clos, en un context d’expansió i creixement demogràfic de la ciutat; alhora que no tardaria a convertir-se en una veritable testificació de les significades transformacions igualadines del segle XX. L’afamada popularitat d’aquesta llibreria, al costat de la notorietat del cognom Jordana -en els àmbits de la medicina, la política, la música i la cultura- ha estat un fet des del moment en què la nissaga llibretera començava amb en Miquel Jordana Puig, músic i compositor altament compromès amb la política i les entitats musicals, casat amb la poblatana Pepeta Xaubet Romeu (1892 – 1970), esdevinguda més tard una destacada poetessa. Ells van ser els progenitors de la segona generació de “Cal Jordana”: la Maria, el Miquel, el Francesc, el Josep, la Cecília i la Montserrat, dels quals només van continuar el negoci llibreter la Maria i la Montserrat; mentre que els tres germans i la Cecília van ser persones d’un ferm compromís polític d’esquerres, fins l’esclat de la Guerra Civil. Regentada per la Maria -la filla soltera que més va atendre l’ancianitat de la seva mare, la Pepeta- i per la Montserrat, la llibreria no va tardar a consolidar-se com a una autèntica catedral dels llibres i, puntualment, de venda i distribució de diaris, revistes i còmics; raó per la qual va arribar a acollir a l’anomenada “Penya de la Estufa”: un grup d’amics i devoradors de llibres (el Rius i el Jepus, entre altres) que es reunien deixant anar llargues dissertacions literàries al voltant de l’estufa. Si bé, tal i com era habitual –abans- de viure a tocar del negoci, la família vivia a l’entresol i ocupava la part interior de la botiga com a cuina, i el que es coneix com a rebotiga també servia de menjador. Més endavant, als anys seixanta, en augmentar la família Torrell – Jordana amb tres fills: el Josep, el Pere i el Joan, es va haver de llogar el pis de sobre la botiga, amb entrada pel portal del carrer d’Òdena.
Després de la mort, al 1998, de la Maria; del Joan, al 2002 i de la Montserrat, al 2003, els tres amb edats avançades; personalment, cada cop que he tornat a aquest santuari de cultura m’han vingut a la memòria les sempre àvides salutacions, des del darrera del taulell, de la Maria i la Montserrat, i el complaent somriure del Joan (el marit de la Montserrat). I, amb els anys, fins al seu tancament, no se m’ha fet gens distant la remembrança de tantes piles de llibres ben amuntegats, a més de grans volums sobre estanteries, que semblaven donar-te la benvinguda abans que els seus amos. Una mena de desgavell a la vista, de llibres de totes les mesures, embotits un sobre l’altre; un univers bibliogràfic desordenat que la Montserrat controlava a la perfecció, des de la ubicació de cada títol fins a una mínima referència de cada autor/a. Converses plenes de contingut humà i d’ideologia amb la Montserrat, van contribuir a enriquir sovintejades estones de molts dissabtes a la tarda; només interrompudes per demandes d’altres clients.
Emperò, mai no oblidaré, entre mitjan dels 60 i la dècada dels 70, quan a l’interior de la rebotiga, la Montserrat, la Maria i unes amigues hi organitzaven un taller de fabricació artesanal amb motius, sigui dedicats al Nadal, sigui al Carnestoltes. També, al marge d’aquestes cites, aquesta rebotiga era l’espai annexat per a mostrar l’extensa parada de llibres de cridanera visibilitat i susceptibles de ser fullejats per si de cas comprar-los. Endemés, un enorme taulell també servia per a embolicar llibres, desempaquetar i ordenar les comandes de tants fascicles de col·leccionables de l’època.
Al capdavall, era realment sorprenent adonar-te de les hores que aquesta família dedicava al negoci; una dedicació que, des de principis d’aquest segle, el Pere i el Joan -perquè el germà gran, el Josep, viu a Barcelona- van continuar fins a la finalització dels seus drets arrendataris… I, “Cal Jordana” de seguida va passar a la història.
