Criden de matinada – Rafael Moya

C

Criden de matinada. Són al replà de l’escala. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? La dona quan surt a obrir, porta la bata posada. Volen fer-la fora de casa. Vénen armats amb papers notarials i porres, vénen en nom dels banquers i polítics. I la seva família? Hi ha nens a casa? No, està sola. Els nens se n’han anat, han anat fora a casa dels avis, molt lluny. Però què volen? Per què truquen de matinada? es pregunta la dona que segueix en bata. Volen casa teva i la teva vida. No pagues i volen la teva casa. Anem a procedir al desallotjament, ens ha de donar les claus. Però no tenim on anar, implora la dona. Hi ha persones grans, algun malalt? pregunta el funcionari del poder. El seu marit, no hi és? Està treballant, Què volen d’ell? es pregunta la dona. Volem les seves esperances. Vesteixi’s, per favor, no tenim tot el dia i comencen a treure les porres, cal raonar amb els que no entenen. Fa dies que el marit no parlava i per les nits es desvelava. No parlava i tenia la mirada perduda. Jove i sense esperances. Són molts anys, tantes promeses, i ara no tenia res, la mirada enfonsada, les mans tremoloses. Treballant dur molts anys, quatre paraules, il·lusions, un negoci, i al final mentides, mentides, dolor i algú ha de pagar-ho tot. Algú ha de pagar i mai pagaran ells, ho faràs tu, i tots nosaltres. Feia dies que l’home temia una trucada a trenc d’alba. Què volen de mi?. Si us plau, uns dies més, no tenim on anar, repeteix la dona. Està bé, uns dies més, accepta el que sembla que mana. Uns dies, però no oblideu que no ens oblidarem de vosaltres, serem durs i mai més tindreu esperances. Ells manen, nosaltres obeïm. La dona tanca la porta i mentre sospira veu les claus del cotxe, el seu marit no se n’havia anat. Les cames li tremolen mentre corre cap al garatge. Troba el seu marit penjat al sostre, encara es balanceja. Un crit de dolor punyent alerta els representants del poder que tornen i entren al garatge. Tots queden muts, excepte el que mana que intenta despenjar el mort, la dona darrere plora agenollada amb les mans tapant-se la cara. L’home mort ha deixat una nota que algú de la comissió judicial llegeix amb ràbia. És una carta de comiat a la seva dona i fills, i algú plora amb la dona. De matinada ha trucat la llei a una hora assenyalada. Ara, l’home és mort d’un truc a trenc d’alba. Què volen aquesta gent que truquen de matinada?, es preguntava la dona amb la bata posada en un poble perdut de la mediterrània. Rafael Moya