Creix la desigualtat – Pere Prat

Els governs diuen que la inflació està controlada. Però només es refereixen a la de béns consumibles. Aquells que es compren per viure cada dia. No parlen de la inflació amagada. La que al llarg dels anys, o de dècades, canvia els fonamentals de la civilització. Aquella que és a llarg termini i es deriva del cost dels actius. La que afecta al valor dels immobles, bons i accions que van augmentant de valor, perquè els béns que “produeixen valor” són escassos i es revaloritzen permanentment. I per això a poc a poc se’ls van quedant els que poden invertir. Els que guanyen més del que gasten. Simplement, perquè els que necessiten el 95% del que guanyen per viure no poden fer-ho. És cert que hi ha béns “productius” que a vegades perden valor. Actius que sembla no tenen sortida a cap preu. Però en un moment determinat es recuperen. Com els immobles. Fins fa poc tenien un preu de mercat enorme. I ara sembla que no valen res. Però quan s’acabi l’estoc excedentari actual tornaran a pujar. Perquè el preu de construir és molt més car que el seu preu de mercat. I el benefici el faran els que puguin aguantar. Els molt rics. Per això per a ells la riquesa relativa s’enfila, mentre que per a la classe mitjana es converteix en fum. La London School of Economics i la UC de Berkely han elaborat uns informes que demostren la ràpida desaparició de la classe mitja mundial. El 2012, cent seixanta mil famílies (el 0,1% de la població mundial) tenien actius nets per valor superior als 20 milions de dòlars (el 22% de la riquesa mundial). Els mateixos, al final dels anys 70 del segle passat només tenien el 7% (15 punts menys!). I en el mateix període la classe mitjana ha passat de ser el 36% de la població al 22% en els països del primer món. I això segueix. Thomas Piketty, que des dels 29 anys és director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales i des dels inicis d’aquest segle és el president de l’Escola d’Economia de París -també va ser assessor de Ségolène Royal en la seva campanya com candidata socialista a la Presidència de la República Francesa- és l’autor dels llibre econòmic més controvertit del moment. ‘Capital in the Twenty–First Century’ (El capital en el segle XXI). Ha reunit una massa ingent de dades durant quinze anys (obtingudes quasi exclusivament en els registres fiscals de França, Regne Unit, Estats Units, Canadà, Alemanya, Japó, Suècia i algun altre país dels anomenats rics) i ha arribat a la conclusió que el capital s’anirà concentrant cada vegada més en una minoria. Per això creu que el capitalisme és incompatible amb la democràcia i la justícia social. Està convençut que el món s’encamina vers una situació semblant a com estava abans de la Primera Guerra Mundial. Una economia mundial dominada “per una oligarquia de riqueses i títols nobiliaris heretats”. Així desapareix el mèrit i es queda només “la casta”. Aleshores la gent no es conforma. Augmenta la pressió social. I finalment arriba l’esfondrament del sistema. Per resoldre el problema proposa un impost global progressiu al capital, o a la riquesa. Diferencia el benefici de la renda. El capital “amb utilitat social”, del merament especulatiu. Però reconeix que és un objectiu utòpic, perquè el 90% de les transaccions internacionals són financeres i estan molt lluny de “l’economia real”. Naturalment els defensors del capitalisme s’han posat en peu de guerra. Però d’altres, com Paul Krugman, premi Nobel d’economia, li donen la raó. De moment les seves propostes xoquen frontalment amb les bases de l’economia tradicional d’Adam Smith i David Ricardo. Però les esquerres dubten. Creuen que les seves solucions són semblants a les que proposa l’ortodòxia al parlar només d’impostos i no de l’adequació de les estructures que sostenen el poder. Però la societat vol soluciones menys dogmàtiques i més pràctiques. Està cansada de treure’n uns, per posar-ne uns altres. Vol canvis significatius i profunds. Sap que aquest és el camí per aconseguir més igualtat. Pere Prat