Bernat Roca
“Doncs bé, vaig sentir dir que va viure a Egipte als voltants de Naucratis un dels antics déus del país, aquell a qui li està consagrat l’ocell que anomenen Ibis. El seu nom és Theuth i va ser el primer a descobrir no només el nombre i el càlcul, sinó la geometria i l’astronomia, el joc de dames i els daus, i també les lletres.”
Sòcrates a El Fedre de Plató
Kocku von Stuckrad en les seves obres sobre història de l’astrologia desgrana l’evolució de la ciència dels astres. Explica la correspondència dels planetes a l’antiga Babilònia amb els noms grecs. Segons l’autor que a Mesopotàmia els antics sacerdots s’ocupaven del desenvolupament de l’astronomia i l’astrologia, en aquest moment una sola disciplina fins als temps de Kepler, “l’últim astròleg”. Johannes Kepler va ser un home que era massa matemàtic per als astròlegs del seu temps, i massa astròleg i platònic per als historiadors de la ciència. I la seva figura segueix sent incòmoda per a la Ciència actual que veu en l’astrologia una filla boja d’una mare assenyada, segons la cèlebre definició del filòsof Voltaire. Ja que antigament astrologia i astronomia formaven un sol corpus d’estudi i en els registres babilònics és on hem de trobar els primers intents de registrar tots els moviments celestes. Van ser milers d’anys de registres en les nits fosques de Babilònia, il·luminades sols per espelemes i fogueres.
Stuckrad ens explica que els antics mesopotàmics tenien la següent correspondència planetària encara que sembla que no adoraven els planetes com déus sinó com les seves estrelles:
Sol-Shamash, fill d’Anu el Déu suprem i creador de totes les estrelles.
Lluna-Sin, el déu lunar. Adorada des de la prehistòria la lluna reunia dos trets contradictoris: era un astre canviant i alhora regular. Lligat a la feminitat formava amb el Sol el matrimoni celeste.
Venus-Isthar, Inanna (sumèria) o Astarté (pels fenicis i figura que alguns mitòlegs s’associen a Lilith). Ishtar era germana d’Ereshkigal, l’esposa de Nergal, senyora del Avern i anàloga a la Persèfona grega. No era una deessa del matrimoni sinó de l’amor i el desig, el contacte carnal. Era associada al símbol de l’estrella de 8 puntes. El culte a Isthar va ser portat pels comerciants probablement a Grècia del qual tenim notícia per Heròdot, el pare de la història.
Júpiter-Marduk (l’ascensió de Marduk, el fill que derrota el monstre Tiamat, associat al Caos de les forces primordials femenines i matriarcals, i al qual se li va associar al poder diví. Per tant Júpiter va quedar lligat a característiques pròpies del posterior Zeus grec , com l’abundància i la bona sort).
Mercuri-Nabu (el fill de Marduk). El déu tutelar de l’escriptura i que va ser associat pels grecs tant a Apol·lo com a Hermes. Recordem que Mercuri regeix a Bessons i aquest és un signe associat a la paraula, i sobretot la paraula escrita. A Egipte Antic està associat als escribes que al mes de juny prenien nota de les collites de l’any al Nil.
Mart-Nergal, deïtat guerrera, déu de l’Avern i portador de desgràcies.
Saturn- Ninurta, déu de la tempesta i la caça. Era el més lent dels planetes visibles i considerat com un “Sol cansat” pels babilonis. Tenia connotacions relacionades amb la justícia i l’ordre, el que actualment identifiquem amb els límits del que és saturní, no les connotacions malèfiques de temps posteriors. Segons la Càbala jueva Saturn es va refredar per fer possible la vida a la Terra.
El fràgil equilibri entre aquest ordre arquetípic que els sacerdots administraven, en una societat molt desigual i jeràrquica, era una cosa que obligava a la casta dels temples a satisfer als reis amb auguris positius (encara que moltes vegades no era possible); i es creava una dinàmica i complexa relació entre política, religió i opinió pública. Com explica Stuckard aquest conflicte es pot palpar de nou en el Renaixement quan la lluita entre les faccions del Cristianisme, l’Església i la ciència que converteixen Europa en un camp de batalla on els astres eren invocats per uns i per altres, suscitant tant el menyspreu d’alguns i l’adoració de les masses, encara que només uns pocs, com es queixava Kepler, eren capaços de comprendre l’entramat de la naturalesa del món, del cel i la terra. Per aquest motiu els temes catastròfics, tan en voga en temps de astròlegs com Nostradamus, tan metge i astròleg com agent polític de Catalina de Mèdici, fossin eines de control de l’ordre públic.
