Corones, castres i sabres

C

Fa uns dies una notícia ens compungia el cor. Un alt comandament militar de l’exèrcit monàrquic espanyol desitjava morir-se. Sí, sí, esdevenir cadàver. Venia a dir que si Catalunya assoleix la sobirania comtal, ell volia ser-hi de cos present. Aital sacrifici en atenció al nostre alliberament nacional i l’establiment de la independència fiscal i política, l’honora. Un cop mort no ens veurà, però, com pel nostre compte i desig recaptem, controlem i administrem els impostos públics suats pels catalans; contribucions avui intervingudes espoliades i repartides al lliure arbitri de Madrid capital i de forma descarada i immoral en perjudici de la nostra emprenedora i treballadora societat. Tal vegada caldrà correspondre al mort posant el seu nom en algun carrer o plaça, com feien abans els de l’ensenyament doctrinal franciscà, …ciscà? o era …quista? La notícia em va relliscar tant com per fer-ne aquest apunt. En democràcia, en pau, diàleg i acord internacional, ningú mereix col·lapsar-se d’alegria, joia i emoció, però, com que hi ha gent per a tot, res podem dir si ho fan sense embrutar ni molestar. El subjecte crec que es diu Francisco Alemany o Alamany o cognom semblant, no ho recordo massa bé. Casualment el personatge porta el mateix nom del pila d’aquell altre militar espanyol colpista curt d’ambtres cames, casualment amic dels esvàstics… alemanys. De fet em prenc la notícia burlescament i capgirant o invertint el sentit de les paraules, dels mots i dels fets. Moda de governs pseudodemocràtics que utilitzen la neollengua de manera subtil com a arma per trastocar la química del pensament i de l’opinió. Jo ho capejo amb ironia i sarcasme com a recurs i per la vergonya aliena que em produeixen comentaris i exabruptes de certs personatges mediocres il·lustrats en la ignorància de la superioritat funcionarial de galó regalat, o regat. Regat amb el porró que paguem entre tots. Són els fills d’una mena d’estat artificiós. D’un estat-ficció que els ha dotat d’eina enfundada en cartutxera o cartera que si la treuen els donarà la raó. La raó de la força. La raó per negar realitats diferents a la seva. Realitats que volen uniformades i marxant al mateix pas, a toc de corneta i fent petons a la bandereta. Són, aquí, els fills moguts pels fins fils de la corona espanyola. Fills d’estat que pugen graons –i salari- sumant estrelles de puntes, més que per un mèrit no avaluat sí per llengua llarga i sucosa i herència funcionarial. Observo que el coronel cognominat Alamán -ara sí ho encerto a dir-, quadre intermedi dins les forces armades, duu també -o duia, si s’ha volgut fer feliç- de segon cognom: Castro. Curiosa coincidència per a un ciutadà de caserna tret que l’ofici castrense més que per devoció li vingui per tradició. A mi castro em remet a les entranyables terres vermelloses i auríferes de Lleó; velles serralades minades i buidades ahir de mineral i avui de personal. Allà vaig començar a conèixer, per immersió i curiositat, una realitat social i cultural distinta a la meva. Allà, i a Galícia, vaig convèncer-me de l’engany, ocultació i manipulació que feien els centres escolars, més que de formació de deformació, a tot l’estat espanyol. Ara la feina de tergiversació la continua el televisor. Allà vaig aprendre’n moltes de les paraules rares i no rares, castellanes i les mai castellanes. En el cas de castre el sabem, usual i usat en context lleonès-asturià i portuguès-gallec més que no pas en l’àmbit castellà. El mot, jo, el vaig escoltar per primer cop relacionat amb un probable assentament, fortificació o campament de vigilància i control ubicat al mig d’una explotació d’extracció d’or d’època romana: la Corona de Castro. Curiosa elevació artificial de fa dos mil·lennis. I ja que capons tropa coronels i generals distreuen l’atenció parlant de Catalunya i els catalans jo amaniré el paladar amb el què amaga i calla l’exèrcit de Madrid que és el mateix que dir exèrcit d’Espanya. En aquelles lleoneses terres, amb el vistiplau reial, es continua disparant en espais natural de gran riquesa biològica i bellesa paisatgística. Àrea on, a més a més, hi ha la infraestructura de mineria antiga més extensa que existeix a Europa. Jaciment, de fa 2.000 anys, quina conservació està compromesa per les activitats erosives i pràctiques de tir amb llançacoets de l’estament militar que depèn del castís Ministeri de Defensa i del Braç Militar de la Casa Reial madrilenya, o espanyola que és sinònim. La manca d’estudi i catalogació arqueològica dels vestigis que es troben dins el camp d’entrenament atorga impunitat d’atac i destrucció. Ara el que poc expliquen del Ministeri que paga el sou a D. Quico Alamán Castro és que a càrrec dels pressupostos de Defensa surten diners per refer i eixamplar carreteres locals. Aquí no, allà sí. Ho fan per compensar molèsties, abusos i obusos, en la recerca de la complicitat de l’entorn i silenci dels presidentes. Estrades que, any rere any, bocí a bocí, paga un organisme quina missió no és la d’asfaltar i ho fa; no és la de malmetre arqueologia romana i espais naturals i ho fa. La missió de la vida i la mort, però, sempre se’ls hi ha escapat de les mans. Fins i tot són capaços de morir d’amor fraternal per veure Catalunya, terra lliure. Amén (així sia). Manel Ramoneda