Contra les crisis, cultura – Jaume Singla
C

11 de desembre de 2015

Li he manllevat el títol a l’enyorat Josep Miserachs Nadal perquè quan els polítics ens fallen, els catalans sempre podem trobar aixopluc en la cultura. Escric aquesta columna escoltant Raimon, just el dia que el cantant de Xàtiva compleix 75 anys, tot reflexionant que en els moments més tristos de la nostra història, els artistes ens han il·luminat el camí. El mateix camí que els polítics -la majoria d’ells- amb les seves misèries ens enfosqueixen.
Encara avui, fa pocs dies, els regidors de Ciudadanos a Xàtiva li negaven la Medalla de la ciutat a Raimon, amb el peregrí argument de: “Ha hecho su carrera fuera de Jativa” (sic). Coses així només es poden argumentar des de la misèria intel·lectual i política. Però als partits espanyolistes excloents els passa amb la cultura i la llengua catalana, el mateix que els passà als exèrcits de Napoleó i Hitler a Rússia, que no poden vèncer la voluntat de tot un poble, per sol que estigui.
La història de la Catalunya actual no es pot entendre sense el paper fonamental de l’Ovidi, del Raimon, del Quico Pi de la Serra, d’en Llach… que per damunt de prohibicions, multes, censures i quan no amb l’oblit sistemàtic institucional, han seguit composant i cantant per “recuperar-nos els mots” i “ser fidels a la nostra terra” i ens han cantat les paraules d’Espriu, Salvat Papasseit, Ausias March i altres escriptors que el franquisme ens havia amagat.
Avui els catalans ens sentim decebuts dels polítics. I no dic els independentistes, dic els catalans en el seu conjunt. Al mateix temps que uns ens sentim deprimits perquè una majoria de diputats independentistes no saben posar-se d’acord per tirar endavant les seves promeses electorals, els que no volen trencar amb l’Estat se senten deprimits perquè des dels partits unionistes/federalistes no es veu cap voluntat de diàleg amb Catalunya. I encara n’hi ha uns altres que es debaten en un cercle infinit i sense sortida entre drets socials i drets nacionals (Com si uns poguessin ser sense els altres) mentre els més desafavorits veuen els llums de Nadal com una altra -dolorosa- exclusió.
Quan l’Estat Espanyol, que no els ciutadans espanyols, està en permanent mobilització contra les decisions de Catalunya, els diputats del Parlament de Catalunya hivernen les seves majories per raons purament estètiques. Quan això passa als ciutadans conscienciats només ens queda el consol i el camí de la cultura.
Bé. Ens queda un altre camí: el nostre vot el proper 20 de desembre. Mentre els ciutadans -com els artistes- ens mantinguem fidels per sempre més al servei d’aquest poble, la llum acabarà per imposar-se. Sobretot si sabem apagar el televisor i sabem destriar el gra de la palla.
La feina és feixuga i estem sols, però tenim la força de la raó.
Jaume Singla

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta