Concertació social – Pere Prat

C

Haver parlat d’UGT no ha estat ben vist pels que veuen innecessària la regulació col·lectiva i pensen que les relacions laborals anirien millor sense sindicats. No volen el joc d’equilibris de les negociacions sectorials i segurament pensen que els acords del passat són avui una càrrega que ja no es pot assumir. I per això pensen demolir aquest “pesat i sofisticat sistema” i creuen que ara és el moment de fer-ho, aprofitant-se de la crisi, de l’atur i de la reforma laboral. Però crec que s’equivoquen. Una empresa no es pot confondre amb l’empresari. Seguir parlant de la lluita entre els recursos productius de capital i treball és un paradigma que ja s’hauria d’haver enterrat. Una empresa és un projecte en comú, on hi participen diferents agents que persegueixen un objectiu social. Cada un aportant el que li correspon. I, en un món tan interelacionat, cal treballar en equip. Plegats. I no parlant només de drets i obligacions, sinó de responsabilitats compartides. Contribuint de forma efectiva a un resultat. Ni s’ha d’especular amb els diners, pensant sols en l’economia financera, ni amb cobrar, treballant el menys possible. El diner és una mesura per valorar les diferents activitats, però no és un déu a qui servir. Només cal mirar les coses que ens envolten i no es poden valorar en euros/hora o comptant els agregats en termes monetaris. La llista no té fi. Com el temps esmerçat en associacions de pares de l’escola, en clubs esportius, en el treball del pagès, el metge de guàrdia, el mestre o el soldat a la guerra… O el valor d’un bosc, d’una platja, una muntanya, del cel blau o d’un oratge. Però quan una persona compra un producte o un servei, vol pagar el preu que té associat socialment, independentment del temps que s’hagi tardat a elaborar-lo o el país d’origen. I evoluciona constantment amb moltes contradiccions, com que un crack del futbol percebi milions d’euros, mentre que un investigador del càncer tingui dificultats per conservar la feina i el salari perquè la institució per la que treballa està punt de desaparèixer per manca de recursos, o que se segueixin important productes, malgrat hi hagi tan atur domèstic. Per això el diàleg social ajuda a retrobar els equilibris. La negociació sectorial impulsa la cerca d’unes relacions laborals i industrials més justes. I encara que potser calen nous instruments de participació i informació, no és el moment de cremar el poc que hi ha. Tots ens hem d’implicar en la defensa de les empreses existents i en construir-ne de noves. Afeblir la negociació col·lectiva és renunciar a l’únic instrument sectorial que tenim a Espanya per acompanyar i desplegar polítiques industrials destinades al foment i millora de les condicions de producció. No oblidem que el nostre teixit productiu, molt heterogeni, està conformat per un 90% de pimes, amb sectors i activitats molt difuses, d’ubicació territorial dispersa i sovint disseminats per tot l’estat en territoris desconnectats. Però els productes que produeixen han de competir amb els de tot el món. Per això s’han de conservar totes les plataformes de treball disponibles i avançar en el diàleg social, que sens dubte poc té a veure amb el del segle XIX. Però seria un greu error deixar a les empreses i als sectors sense un instrument difícil de reposar, com són les meses de negociació, perquè s’acabarien un dels pocs canals per millorar l’organització de la força de treball, els perfils i les competències professionals, les polítiques d’igualtat, formació, conciliació, salut i seguretat. Substituir-les per centenars o milers de nous acords d’empresa, o convenis de comunitat autònoma, només portarien més desequilibris i greuges comparatius. El món d’avui exigeix uns compromisos socials que reforcin l’empresa i evitin la desaparició del sector com a col·lectiu. Sols així es poden defensar conceptes fonamentals, com pot ser la moda en l’àmbit del tèxtil confecció. Coses que no es podran fer mai, només des de la individualitat de les indústries. Siguin de capçalera, del procés intermedi o final. D’un camí des de les matèries primeres, fins a la confecció i distribució. Perquè soles, van caient una darrera l’altra. Ja ho veiem a l’Anoia. Pere Prat