Cinemes d’Igualada i l’Anoia (part 7): Cine Tarragona i Salón Rosa
C

4 d'agost de 2020

Ramon Robert

CINE TARRAGONA
El cinema Tarragona, també cafeteria encara en actiu, va obrir-se al mateix carrer de Tarragona número 43, al Poble Sec. La platea tenia un aforament mitja, sent l’única sala de projeccions no ubicada en el centre d’Igualada. El Tarragona va iniciar les sessions les festes de Nadal de 1967, estrenant-se llavors una producció molt publicitada, La Bíblia. A l’any següent s’hi va estrenar 2001, una odisea del espacio, la pel·lícula de ciència-ficció d’Stanley Kubrick, projectant-se tres setmanes seguides. A partir del l’any 1976, en iniciar-se el període de transició política, el Tarragona va programar pel·lícules prohibides fins llavors, com Satyricon, Portero de noche, El Decamerón, Cowboy de medianoche, Canciones para después de una guerra o El imperio de los sentidos.

Va ser especialment rellevant la projecció de la més comentada pel·lícula de Bernardo Bertolucci, El último tango en París, que alguns catalans ja havien vist als cinemes de Perpinyà. A França es va estrenar el mes d’octubre de 1972, mentre que els cinemes espanyols no la van poder projectar fins cinc anys després, el desembre de 1977. Amb la gradual desaparició de la censura, el cinema Tarragona va especialitzar-se en la projecció de pel·lícules classificades “S”, cinema de pornografia light de molt èxit a tot l’estat espanyol. Molt entrats els 80, passada la febre eròtica, el Tarragona es convertiria en una sala de continuïtat, projectant en segones i terceres setmanes pel·lícules estrenades al Kursal o al Salón Rosa. En decaure l’assistència, va deixar de funcionar als anys 80, sent reconvertit en una sala de bingo, el Bingo Tarragona. L’última projecció va tenir lloc el 7 de maig de 1989. Aquella tarda de diumenge s’hi va oferir un programa doble format per la comèdia alemanya Taxi al Cairo i per una revulsiva pel·lícula del realitzador mallorquí Agustí Villaronga, Tras el cristal. El tancament del cine Tarragona pràcticament va coincidir amb la reconversió del cinema Kursal en tres sales.

SALON ROSA
Abans de la guerra civil, a l’antiga carretera N-II, es va obrir el Bar-Restaurant Canaletes. A un primer pis, a la primavera de l’any 1942, es va inaugurar el Salón Rosa, que en principi va fer-se servir com a sala de ball amb orquestra i de concerts. Es va omplir de gom a gom el 14 de març de 1943 amb l’actuació de l’Orquesta Clásica Femenina, dirigida per la famosa pianista Isabel de la Calle. Al 1944 s’acondicionà per a fer-hi projeccions de cinema, tenint l’accés per la Rambla Sant Isidre número 6, o sigui per la mateixa entrada de carrer per on s’accedia al bar-restaurant, que fou tancat trenta anys abans que el cinema. Als anys 40 i 50, el Salón Rosa estrenava las pel·lícules més famoses de la seva època, cas de Pasión de los fuertes, Duelo al sol, Miguel Strogoff, o Pinocho, un gran èxit de la factoria Disney. El petit local on hi havia la taquilla de la venda d’entrades era dos immobles més enllà, al número 2. Davant mateix del petit local de venda d’entrades hi havia un gran pirulí on s’hi enganxaven els cartells de les pel·lícules programades per la Compañia Regional de Espectáculos, empresa que durant molts anys va gestionar la majoria de cinemes igualadins, un d’ells el Salón Rosa.

El responsable de l’empresa va ser el senyor Ramon Grau, que també seria alcalde d’Igualada. Als anys 60, el Saló Rosa va acollir el Prisma Cine Club, estrenant-se una pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, El Evangélio según San Mateo. Als anys 90 s’hi van fer sessions anomenades cine-art, amb la projecció de pel·lícules com la producció argentina La historia oficial o el clàssic La noche del cazador. Als baixos del Canaletes hi va funcionar, a partir de 1970 i al llarg d’un quart de segle, la discoteca Gucken. De vegades, els espectadors del cinema podien escoltar de fons el rebombori de la música discotequera. El Salón Rosa, que van acabar pintant de blau, va ser el més elegant de la ciutat, gaudint de quaranta anys de gran esplendor, però de mica en mica aniria perdent espectadors, sobretot a partir dels anys 90, quan va començar a ser un cinema de reestrena, projectant les pel·lícules que abans ja s’havien vist al Kursal. Durant alguns anys, oferiria sessions de matinada, la nit del dissabte al diumenge. Però ni aquestes sessions especials ni la posada en marxa de l’anomenat Dia de l’Espectador aturarien el seu declivi comercial. Finalment, llavors gestionat per Dolors Grau, el Salón Rosa tancaria les portes el mes de febrer de 2011.

Tres curiositats:
1a. A l’espai on hi havia el Bar Restaurant Canaletes, l’entrada al Salón Rosa i el local de la taquilla del cinema, hi trobem avui en dia comerços de les marques Stradivarius, Orange i Vodafone.
2a. Davant mateix de la porta d’entrada del Canaletes / Salón Rosa s’hi va rodar una seqüència de la pel·lícula policíaca El cerco (Miguel Iglesias, 1955). En aquesta seqüència, un atracador espera la arribada del bus, per tal de seguir fugint de la policia. Recordem que en aquella època per la Rambla hi passava la carretera Nacional II.
3a. A principis dels anys 70, en plena projecció, una senyora embarassada va començar a gemegar i a donar mostres de voler donar a llum. Es va aturar la projecció, van trucar a l’ambulància i van portar la senyora a l’hospital. No hem pogut saber quina pel·lícula es projectava aquell dia.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta