15.1 C
Igualada
Dilluns, setembre 20, 2021

Cartagena d’Índies, tal vegada el major exponent civil, religiós i militar del colonialisme espanyol

Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

A tombants de l’estiu, i pensant en una de les ciutats que qualsevol ànima viatgera hauria de descobrir alguna vegada a la vida, aquí deixo aquesta –diguem-ne- assignatura pendent… Cartagena d’Índies.

Tot limitant amb la desembocadura del riu Magdalena, en un prominent marítim mirant a les aigües del Mar Carib, t’obre les portes d’Amèrica de Sud Cartagena d’Índies, una ciutat fundada a l’any 1533, per Pedro d’Heredia qui, després de la primera denominació de Sant Sebastià de Calamar (nom originari dels indígenes “Calamari”), la rebatejaria i li imposaria el nom de Cartagena d’Índies. Això és Cartagena d’Índies, perquè el seu emplaçament sobre una badia recordava a la Cartagena del llevant espanyol; alhora que, per aquells temps de navegants i conqueridors, se suposava que Colom havia arribat les Índies Orientals.

Molt aviat, Cartagena d’Índies esdevindria un punt clau per als conqueridors espanyols en el sentit d’avançar i endinsar-se per les contrades del litoral americà; és a dir, Cartagena va convertir-se en un dels ports de mar més importants per a controlar i explotar les noves terres –possessions- conquerides pels espanyols a l’altre costat de l’Atlàntic. Per descomptat, pels seus límits portuaris van arribar les tropes dels navilis dels tots els colonitzadors que es dirigien, en un primer avanç, cap a les veïnes demarcacions andines, i després cap a les de l’est, establint, de retruc, aquest estratègic port de mar en el principal mercat d’esclaus de tot el Carib; i, més encara, el punt d’embarcament de bona part de l’or americà destinat a la metròpoli. Precisament, a propòsit d’aquest gran negoci, per tal d’evitar possibles accions de la pirateria, de seguida els colons espanyols van construir unes més que gegantines fortificacions, els forts de Sant Ferran, el de Sant Josep i la fortalesa de Sant Felip, bastions que han arribat a nostres dies com a testimonis imperdurables d’aquella brutal conquesta que, al costat de les edificacions residencials del colons i de les voluminoses muralles, donen fe d’una veritable obra mestra de l’enginyeria militar -sobre aquells dominis- que perseguia, abans que res, la transformació de tot el perímetre colonitzat (l’actual casc antic emmurallat) en una plaça realment inexpugnable. De fet, Cartagena d’Índies, en tant que ciutat, no va aconseguir la seva independència del Regne d’Espanya fins el novembre de l’any 1811, bo i consolidant-se com el primer territori de l’actual Colòmbia a declarar-se plenament independent, després de Caracas, la capital de Veneçuela.

Als nostres dies, més enllà de denunciar l’acció colonitzadora i d’espoli llargament duts a terme pels representants d’un Regne d’Espanya; des d’una perspectiva viatgera i de descoberta d’unes geografies inexcusables, allà estant, endemés de les construccions militars i portuàries, no pots passar per alt l’amable passeig urbà que et va presentant, pas a pas, una atresorada i captivadora arquitectura que configura la millor expressió artística de l’impressionant llegat colonial, tal i com ho delaten: la Plaça Reial de la Duana i el traçat lineal d’uns bells carrers vestits amb “casones” de tots colors i unes gastades llambordes, vies embolcallades d’emblemàtiques esglésies i convents. Tot plegat, un magnífic aparador d’edificis que il·lustren les millors estètiques de les arts del Renaixement i del Barroc colonials, atès que la metròpoli n’era tot un model.

En ple segle XXI, Cartagena d’Índies, ha aconseguit ser la ciutat més visitada de Colòmbia. El seu casc històric, en definitiva la Ciutat Emmurallada, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, a l’any 1984; i val a dir que -un cop l’has coneguda- es correspon amb aquella genuïna “ciutat colonial” que estudiaves als llibres d’Història de l’Art; especialment per alguns dels seus racons privilegiats, a l’entorn de la Plaça de Sant Pere Claver i l’església contigua del mateix nom, dedicades –fixem-nos-hi!- a un missioner català, suposadament un dels més altruistes en l’exercici de la seva tasca (?).

Després, els camins que bordegen els seus imponents baluards et suggereixen unes inesborrables i espectaculars panoràmiques dels capvespres sobre unes aigües caribenyes que, poc tenen a veure amb les de l’Oceà Pacífic que banya la resta de la costa colombiana.

Compartir
Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Més notícies

Últimes notícies

L’Institut Joan Mercader participa de nou en l’òpera El Monstre al Laberint del Liceu

Aquest curs l’Institut Joan Mercader tornarà a estar present en el projecte col·laboratiu El Monstre al Laberint, un projecte d’òpera participativa que parteix de...

El peix comença a podrir-se pel cap

La involució institucional de l’estat espanyol -incloent-hi les comunitats autònomes- em fa pensar que els partits són a la democràcia, el que el clero...

L’Igualada Rigat inicia l’OK Lliga amb derrota però bones sensacions

IGUALADA RIGAT 3 REUS DEPORTIU 6 L’Igualada Rigat 2021-2022 ha començat la lliga amb una derrota amb bones sensacions. L’equip va plantar cara a un dels...

Tres exigències de Poble Actiu per aprovar els pressupostos

Una setmana abans del Ple Municipal sobre les ordenances i pressupostos de l’Ajuntament d’Igualada, Poble Actiu ha fet públiques les seves demandes per donar...

Toni Bou no es cansa de guanyar i ja suma 29 títol mundials

Punt i final a la temporada de Trial a l'aire, que ha celebrat la seva última cita a la localitat portuguesa de Gouveia i...
Compartir