No «No em maten per ser traïdor, ni tampoc per ser cap lladre, sinó perquè he volgut dir que visqués tota ma pàtria» I a què treu cap aquesta coneguda estrofa de la popular cançó ‘bac de roda’? Un pressentiment personal. Indemostrable però possible allà on tot és possible. Eliminar algú, treure-se’l del mig, fer-lo fora, despatxar-lo, que faci un pas al costat, dur-lo a la forca, colgar-lo sota calç viva, deixar-lo sense feina, inhabilitar-lo, amortitzar-lo, … pot donar-se per múltiples raons o per una de sola. En podem enumerar unes quantes. La més comuna al nostre país en tan que poble originari sotmès a un regne i a unes persones inqualificables és per motius culturals, polítics i ideològics. Es tracta de desfer-se de l’adversari, de qui té dret a decidir, de qui li vols el patrimoni, de qui l’enveges. Eliminació física o psíquica. La llista del segle XVII al XXI és simplement esparverant, terrorífica. Foragiten a jutges, militars, soldats, prohoms, personalitats, representants, intel·lectuals, treballadors, persones de confiança: Colom, Bac, Carrasclet, Moragues, Sunyol, Peset, Sabaté, Puig, Darder, Carrasco, Rahola, Companys, Agulló, Mas, Vidal, Ortega, Rigau, Homs, Coma, Venturós, Forcadell… execucions, exili, persecució, assetjament, abús, depuració, expulsió, comiat. Tres motius però que, tret de viure i treballar al sotmès Principat, serien inviolables en una vera democràcia com a drets fonamentals que són. Però n’hi ha d’altres de raons: les que jauen en el subconscient de qui ens vol mal, sigui de ponent o de llevant, sigui forà o casolà. Aquestes no ixen mai a llum, seria com posar al descobert que sota la pell de xai hi ha un llop. Un ésser maligne que veu en company, en veí, en cosí, més que un competent, competència. Incòmode testimoni del lluent dels ullals. Impossible endevinar en ells els isòtops que s’activen per motius i prejudicis inconfessables d’antagonisme o animadversió amb qui difereix per origen, pell, gènere, idioma, sou, esperit crític, personalitat incisiva o el considerin infantívol, immadur, i un llarg etcètera. En el matar per matar podem arribar a comprendre l’instint de l’animal, però en el maquiavel·lisme, en la desraó de l’espècie humana, en la irracionalitat d’aquells que no tenen ànima, d’aquells a qui només els anima diner, ostentació i poder, la fita distintiva la prioritat en crim és la destrucció del congènere, de l’homòleg, del semblant, del rival, del que els debat i ofèn en descobrir-los. Desraó que considerarà l’actitud de dignitat i de discrepar com a desafiant, fet que els durà a humiliar i sotmetre a qui no cedeixi en voluntat ni caigui en la por al seu poder totalitari i obstaculitzant de veu, vot i manipulació de tot. L’individu, la víctima, sovint pateix primer un terrible assetjament psicològic per treure’l de polleguera, cansant-lo amb feines i desfeines, desmotivant-lo per fer-lo plegar o fer-lo saltar, sortint-li al pas de tota iniciativa, robant-li el treball intel·lectual i, si pot ser, llevant-li feina o restant-li diner, considerat per l’assetjador recompensa no pas remuneració. Finalment un cop adobat el terreny, aplanat el camí i després de mesos d’interferència interessada sobre la persona a suprimir, és assenyalat i venut a les altes instàncies, als de dalt, en Consell o Junta, a trossos, descontextualitzat amb tergiversacions suposicions, judici sumaríssim. Ja només resta maquillar-ne l’eliminació, quedar bé amb l’entorn, distreure el grup, a la societat. I les fórmules, les martingales de venjança, hi són i no pas per obra de l’esperit sant, sinó per obra d’un ésser suprem. Una opus dei d’esquarterament i amortització de l’obrer sobrant. Sectaris habituats a fer llurs pitjors actes de sacrifici o pillatge en nom de Déu, ego, seu. Regles que han estat recolzades per la ignorància dels bocabadats, el populisme i el seguidisme doctrinal que els mateixos poders fàctics i les oligarquies dominants i divines en santedat ordinària han estat sembrant durant dècades. Amb el llit mortuori parat, es fa veure que ja no cal una prefectura, un territori, un espai o una persona amb capacitat d’analitzar, de discernir, de decidir, d’actuar. En definitiva, has begut oli si li fas ombra a rei, i a Salomé també. Tens els dies comptats, rodarà el teu cap. Com que no feineges a Peugeot, Pronúvies, Renault, … ni canvies a la teva edat a ser dòcil o espanyol, tindràs sort si seduït per les flors de Bach, et sents més fort i evites la mort. Avui la testa a Vic no penjarà d’una forca, ni passarà anys al Pla de Palau dalt d’una gàbia per escarni de nacions i patriotes, ni faran croquetes del teu cos prèviament desmembrat. Defenestrat, sobreviuràs al cop, i ton cap no pivotarà qual baldufa, rodolarà i creixerà com bola de neu. Al fons de la vall es refarà i tornarà. Tornarà a pujar la muntanya.
Manel Ramoneda
