Belén Funes, directora de cinema: “A mi ja no m’agrada parlar de cinema de dones, prefereixo parlar de dones fent cinema”

39

Joan Millaret / AMIC

Entrevistem a la barcelonina Belén Funes, directora de La hija de un ladrón, qui ha debutat en el llargmetratge després de dos curts, Sara a la fuga (2015) i La inútil (2016). El ressò d’aquesta esplèndida pel·lícula va arrencar amb la seva estrena en el passat 67è Festival de Cinema de Sant Sebastià on va guanyar la Conquilla de Plata a la millor interpretació femenina per Greta Fernández. Un cop la pel·lícula ha arribat a les sales de cinema s’ha sabut que ha rebut dues nominacions importants als Goya: millor interpretació femenina i millor directora novella. La cirereta del país ha arribat aquest passat cap de setmana en què la pel.lícula aconseguia tres Premis Gaudí: Millor pel·lícula en llengua no catalana, Millor direcció per a Belén Funes i Millor guió.

Podríem dir que tot va començar amb el teu primer curtmetratge, Sara a la fuga, i La hija de un ladrón sembla la versió llarga d’aquest curt?
Bé. Jo no ho sento tant com una versió llarga, sinó que el que sento és que és una pel·lícula agermanada amb el primer curt. Aleshores jo la pel·lícula la vaig fer una mica com per a donar-li resposta a la pregunta “en quin tipus de dona s’ha convertit una nena que creix en un centre d’acollida, sense família, que se n’ha de sortir sola?” Més que com una segona part, jo ho sento com una manera de seguir explorant al voltant del personatge d’aquesta dona.

Quan preparaves el llargmetratge ja tenies pensat ajuntar Eduard i Greta Fernández, pare i filla en la vida real, en els papers de pare i filla en la pel·lícula?
Jo primer vaig trucar a la Greta. A mi m’agradava la idea que la Greta interpretés el paper de la Sara. I, d’alguna forma, la lògica portava al fet que s’havia d’escollir un actor perquè fes del seu pare i jo, evidentment, volia trucar a l’Eduard, perquè m’agrada molt com treballa. Però crec que no vaig ser massa original en aquest aspecte. És a dir, vaig trucar a l’Eduard perquè era com l’actor més obvi a qui trucar i que jo creia que podia funcionar millor a la pel·lícula.

L’eix de la pel·lícula reposa bàsicament sobre la relació de pare i filla, unes conflictives relacions paterno-filials?
Jo crec que parla sobre les relacions familiars. Però no es fa com des d’una posició de sentimentalisme, sinó que parla sobre el tòxic que poden arribar a ser aquestes relacions. Crec que, en realitat, la pel·lícula sí que tracta els temes de la família, què significa la família, però també parla de què passa quan el millor que podria passar és que el teu pare es desvinculés de la teva vida.

La relació entre Sara i el seu pare és molt estranya i complexa, és una relació d’amor i d’odi, d’apropament i de rebuig. Una enrevessada relació de dependència, ja que Sara necessita el seu pare però alhora mira d’apartar-se’n, no?
La relació neix d’ella, que és un personatge que no ha tingut mai família, que no ha tingut mai pare, en el sentit de tenir-lo, quan pel significat de tenir-lo entenem que hi ha un compromís amb els teus fills. I crec que, de sobte, sí que tenen aquesta relació que està basada en l’amor i el odi, com dos pols que s’atrauen i es repel·leixen a la vegada. I que a ella li faria falta que la figura del seu pare estigués a prop, però entén que la figura del pare és, possiblement, el pitjor que li ha passat en la vida.

La pel·lícula no és un drama però sí que és una pel·lícula trista. És la història d’una persona sola, i conscient de la seva soledat, oi?
Sí. Quan vaig començar a escriure la pel·lícula sabia que volia fer una pel·lícula sobre un personatge que estava com aïllat del món i, malgrat ser molt jove i viure en aquesta època de la ultracomunicació, ella no té a ningú que la truqui, no té a ningú amb qui comunicar-se, tampoc tenia a ningú a qui explicar com se sentia. Llavors, la soledat era un paper important en la pel·lícula. Jo crec que el drama apareix, no quan estàs sola, si no quan comences a fer coses per no sentir-te així i quins mecanisme utilitzes.

La Sara ha de lluitar contra aquestes absències i també ha de lluitar per la subsistència diària, ja que és una mare jove amb nen petit, sense un sostre fix, amb una feina de baixa qualificació. Ella porta una existència de gran vulnerabilitat Podem dir que Sara és una heroïna?
A mi aquest terme d’heroïna no m’acaba d’agradar gaire. Jo, més aviat, la definiria com un soldat, no? És algú que ha de complir una sèrie d’expectatives i que s’ha de cuidar d’ella mateixa, sola, i que faria qualsevol cosa per no haver d’estar sola. En aquesta vida tan complexa que té, doncs segurament la meitat de tots nosaltres naufragaríem molt abans que ella si haguéssim d’arribar a aconseguir tots els objectius que ella es proposa.

El treball de la Greta Fernández és extraordinari. No expressa els seus sentiments, el seu dolor, però allò que li manca es fa evident a través dels silencis, d’allò que calla, del que no diu, oi?
Jo crec que el que ella va saber fer era interpretar una Sara que no li feina pena. Nosaltres intentàvem tota l’estona acostar-nos al treball d’ella des de l’admiració i no des de la pena d’“Ai, pobreta, que tot li surt malament”. En el fons és una tia que té moltes coses en contra però té moltes coses a favor i té una força que és indòmita i insospitada en una persona de la seva edat. Aleshores crec que Greta va saber ficar-se en la pell del personatge sense ser condescendent amb el personatge, sinó tenint un compromís que és ètic i moral amb ell.

La pel·lícula té un altre element destacat. Em refereixo al fet de prendre la temperatura als anomenats barris perifèrics de Barcelona, copsant el seu ambient, donant protagonisme a les seves classes populars i treballadores. La hija de un ladrón és una molt bona mostra de cinema social.
Jo vaig rodar en llocs que tenen molt a veure amb mi i la meva família. De fet, des del lloc on rodàvem, jo veia el meu barri, a l’altre costat de l’autopista. Jo no he hagut d’inventar massa sobre aquest ambient perquè ja era el que jo havia viscut. I en aquest sentit no em vaig haver de posar massa creativa, el que jo havia de fer era abocar el que jo havia vist a casa meva. I com et deia, el que em fa molt feliç de la pel·lícula és que hàgim aconseguit que, de sobte, arribis tu i em preguntis per això. I que hàgim pogut fer una espècie d’homenatge, també, a la Barcelona que va més enllà del Passeig de Gràcia i del Barri Gòtic.

Hem parlat d’un film sobre conflictives relacions paterno-filials, també d’un film social, però crec important posar en valor un altre aspecte. A La hija de un ladrón tenim una directora, una actriu i un personatge femení. ¿És un film amb una mirada de dona, un film femení, o feminista, fins i tot?
No crec que sigui cinema femení perquè no sé ben bé què vol dir aquesta etiqueta. A mi ja no m’agrada parlar de cinema de dones, prefereixo parlar de dones fent cinema. Em sembla que ens fa més justícia. En aquest sentit m’agrada més pensar que, en realitat, el que jo he fet ha sigut dirigit una pel·lícula que ha parlat d’una dona, que l’ha posada en el centre del relat, que no depenia de l’home sinó que ella prenia les seves pròpies decisions. D’altra banda, també és una pel·lícula molt feminista perquè té un personatge que és molt feminista, sense que ni tan sols ella tingui en el seu lèxic la paraula feminista. Però sí que és cert que és una dona que porta a terme un procés d’emancipació i que aconsegueix tancar capítols de totes aquelles relacions que tenen a veure amb els homes, i que fan que ella no pugui estar bé, que no pugui ser feliç, no? Aleshores crec que al final és una pel·lícula on ensenyem una dona que és molt forta però que també pren decisions equivocades, i que no és perfecta.