Aturats de llarga durada – Pere Prat

A

Segons les dades de la darrera Enquesta de Població Activa (EPA), un total de 3.657.600 persones porten més d’un any a l’atur. Tècnicament són aturats de llarga durada. Avui són  el 60% dels gairebé sis milions de les persones que estan sense feina. Alguns volen ser optimistes i prediquen que s’ha iniciat la recuperació. Però l’atur de llarga durada segueix creixent. Per encàrrec de la fundació ‘Alternativas’ Sara de la Rica, i Brindusa Anghel han redactat l’informe “Los parados de larga duración en la España de la crisis actual”, que diu que mentre els joves encara es poden reconvertir cap a sectors com l’hostaleria – encara que siguin a precari i mal pagats – els que estan entre els 45 i els 55 no tenen masses opcions. Més d’un milió de persones ja porten més de dos anys a l’atur i estan en risc de passar-hi la resta de la seva vida activa. El risc de caure en aquest pou d’aturats sense futur, s’incrementa amb l’edat. El primer trimestre del 2014 va ser ‘positiu’ perquè es va dir que hi havia 300.000 aturats menys que l’any anterior, però van créixer en 150.000 més els que portaven més d’un any sense feina. Mentre la crisi ha incrementat el nombre d’aturats en un 170% des que va començar ‘oficialment’ el 2008, el volum dels afectats per l’atur de llarga durada s’ha incrementat en un 635%. Xifres escandaloses que gairebé ningú gosa explicar. Ni els mateixos sindicats en parlen massa, resignats i desbordats per una situació amb la que no poden lluitar. Desapareixen empreses i coneixement. Abans les empreses reduïen plantilla però conservaven maquinaria i instal·lacions. I en cas de revifada disposaven de la capacitat de creixement. Ara desapareixen. La maquinaria es malvèn i les instal·lacions es desmunten i només en queden fantasmes, ferrallistes, okupes i grafitis. I les xacres psicològiques creixen en veure que s’acaba l’atur i els subsidis, mentre ells encara tenen una família per alimentar i no els queda cap esperança de que aquesta situació pugui tenir un tomb. Així es fan gecs i mànegues comptant com arribar a la jubilació que almenys ‘els asseguri’ unes entrades regulars. La OCDE reclamava a Espanya, que desenvolupés mesures per evitar l’exclusió social. Però sense abusar dels subsidis, per evitar que compensi més estar aturats  que continuar cercant feina. I és que com diu Sandalio Gómez, professor emèrit de Direcció de Persones de l’IESE, Espanya és el país amb les prestacions més altes, tant pel que fa a la durada, com en la quantia. I també en el nombre d’aturats. En canvi en dels altres estats europeus, quan algú cau a l’atur, l’ajuden fent-li una formació efectiva. Ha de dedicar les 8 hores i no es queda a casa. Potser han d’agafar-se a feines socials que no són molt ben retribuïdes, però al menys són dignes. Però ací s’ho poden pensar. I com no es generen llocs de treball, ni se sap en què formar-se per tenir més opcions. Els cursos de formació s’han convertit en finançament espuri de polítics, patronals i sindicats i no en l’eina de redreçament d’aquesta xacra. I masses es recreen en el miratge. D’un repartiment de treball temporal se’n diu recuperació del mercat del treball. I de qualsevol indici positiu en volen fer una bandera d’optimisme. Però el realisme s’acaba imposant. La situació encara seria més escandalosa si es descartés el turisme, que és qui encara genera treballs, malgrat siguin poc qualificats,. No es pot oblidar que hi ha més de 800.000 joves que no troben feina i que han acabat estudis (alguns universitaris, amb màsters i postgraus) Tenen entre 20 i 29 anys. Això retarda l’inici de la vida familiar, l’arribada dels fills i els projectes per portar una vida semblant a la dels seus pares. Però com no poden fer-ho han de cercar alternatives. Viuen dependents de les famílies o amb la incertesa de l’emigració. Però els polítics segueixen inflant pit parlant de l’excel·lència de la seva gestió, sense que els caigui la cara de vergonya, quan haurien de tenir la humilitat de reconèixer que només fan el que poden, que és ben poc. Pere Prat