Assetjament – Manel Ramoneda

L’assetjament és la manera de perseguir i abatre que tant practica un animal en solitari com en bandada o ramat. Escac i mat per supervivència. Sortir a caçar per a omplir l’estomac per a dur menjar al cau forma part de la cadena tròfica de l’ecosistema del planeta. Però quan l’assetjament el practica un individu, un grup, un col·lectiu o un Estat i no pas com a primats irracionals per qüestió alimentària sinó com a mostra de supremacia mètode de conquesta per apropiar-se de bens i persones, s’entra ja en l’àmbit de la injustícia, de la il·legalitat, de la immoralitat; en raó de crim, raó de delinqüent. I en dret internacional són delictes ben definits ocupar territoris amb finalitat de neteja cultural i ètnica o, si salvant-se la població, assimilar-los i sotmetre’ls. En l’era moderna, russos, xinesos, espanyols, encapçalen el rànquing d’abús invasiu assetjador i colonitzador; generalitzat i aterridor en èpoques passades considerat natural i sort del conquerit, causant d’esclavatge i de la desaparició de pobles i cultures senceres. Milions d’innocents que conformaven ancestrals societats han estat afectats al llarg dels segles pel terror de regnes embogits amb somnis imperials quina justificació d’atrocitat n’era la naturalesa divina al servei dels capricis funcionarials que els garantien poder viure de l’esforç dels altres. Avui l’assetjament, la ingerència i l’apropiació es justifica per superioritat econòmica d’Estat amb aires de grandesa quan des de la seva metròpolis traspassa continents -més que fer amics donar estima i progrés, a fer d’amo i senyor- ensobrant les oligarquies hereditàries dirigents i les traïdories d’autòctons per obtenir suculents contractes. No deixa de sorprendre’m, la devoció, l’amor selectiu per la llunyana Amèrica d’una Espanya superba genèticament espoliadora que tomba l’esquena a l’Europa transpirinenca. Continent, això sí, que vés per on l’Estat diví en forma part. Això també, incapaç en llengua de fer-se entendre i negociar, incapaç de voler entendre les altres llengües i comerciar. I d’aquí els hi ve mirar sempre a la quinta punyeta i no deixar en pau les terres que van triturar durant quatre segles bons, del XVI al XIX, i quins efectes sobre les estructures socials i anorreament de la diversitat cultural i lingüística conformen avui en diferent grau i intensitat un desori del qual les grans entitats espanyoles amb els diners cobrats de més als clients d’aquí, en treuen allà rèdit i profit. Pobresa personal i brut egoisme quan l’assetjador considera algú com un mer ‘es per a mi’, ‘és per esprémer’ o imaginant-lo sotmès i en possessió, pol·lució, si subjugat, coit. Com passa en aquest reducte peninsular on la branca de la raça humana que hi habita és massa propensa al domini al maltractament i a confondre autoritat amb autoritarisme. I sí això ho fan amb els perifèrics, els que no combreguen amb el clan de l’altiplà llur colla de llepes i coble de l’autoodi, es compren que del bitxo no racional i banyut, en facin festa. Nacional, es clar. En dret social i laboral, assetjar altri també és punible però sovint roman emmascarat i encobert per complicitats d’entorns covards i paorosos; aleshores la impunitat impera. L’assetjament psicològic entre iguals pretén destruir l’adversari, espanta’l, fer-lo fora o al contrari, si és sexual, fer-se’l. L’assetjador cerca, entre altres raons, anul·lar la personalitat, abusar de la bonhomia, de la indefensió, de la precarietat contractual, demostrar qui és el fort, qui mana. L’assetjament afecta tant a joves com a persones grans i bregades. Explotar la persona, fer-li de manera expressa mal físic o psíquic dóna satisfacció i plaer al dement, company o dirigent. I la pressió, el maltracta s’allibera de tres maneres: 1) Transparència. Dissolent-se l’humiliat, el menystingut, en la submissió, l’acatament, l’aïllament. 2) Tocant el dos. Sense por amb dignitat i el cap ben alt, sense fer botifarra ni dit. 3) Suïcidi. En casos extrems, desesperats, davant la insistència i empenta de l’invisible mà assassina, s’aconsegueix que l’assetjat s’immoli i es llevi la vida. I no estic aquí parlant de pèrdua que crida pèrdua, d’aquelles terribles i duríssimes situacions amb una intensitat de dolor emocional i sofriment inquantificable a les que tots hi estem exposats i que per insuportables ceguen i sacsegen algunes persones com per arribar a l’extrem de segar-se la vida o de deixar de tenir motius per a viure. Les causes que duen a l’assetjament en qualsevol àmbit d’una societat i a la animadversió d’individus o intolerància a pobles i nacions, són molt complexes i difícils de solucionar o algunes, amb el pas del temps oblit generacional i destrucció documental, de provar. Tot i que resulten evidents per romandre al subconscient o manifestar-se sense rubor: enveja, odi, rebuig, fòbia, aversió al diferent, a l’intrús, a l’estrany, al competidor, al que pren protagonisme ja sigui per la parla, pel caràcter, pel color de la pell, pels ulls, pels atributs, per les qualitats humanes, per la capacitat de treball o per traspuar bondat. I, als prejudicis, cal afegir-hi en més o menys grau inestabilitat emocional obsessió ego o megalomania. Els que tenen més aplom, en passen, en planten cara o en fan escarn. Però no tothom és igual. Parafrasejo en J. Katzenbach: no hi ha límit en el que una persona pot fer a un altra. Manel Ramoneda