“Apuntar-te a una Facultat de Periodisme sense vocació és un disbarat”

0
95

Entrevista a Marçal Sintes, doctor en periodisme i director de l’Institut de Recerca en Comunicació i Relacions Internacionals i professor de la Universitat Ramon Llull

Nascut a Vilafrança del Penedès el 1967, Marçal Sintes és Doctor en periodisme, actualment és director de l’Institut de Recerca en Comunicació i Relacions Internacionals i professor de la Universitat Ramon Llull, i de la revista Triodos. Entre 2012 i 2014 fou el director del CCCB. El passat divendres, va participar en l’acte de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal a Igualada, en ocasió dels 40 anys de La Veu, amb una xerrada sobre “La importància de la premsa comarcal en el nostre territori”.

A principis dels vuitanta era habitual que sorgissin molts mitjans en llengua catalana després de molts anys de foscor. Què creus que va representar en general aquest fenomen per a Catalunya, per al país i per a la premsa?
El que va representar i el que encara representa, és que molts llocs tinguessin premsa accessible en català. Això també va passar amb el moviment de les ràdios comarcals a tot el territori i, en aquest cas, per impuls dels ajuntaments. En canvi, en el cas de la premsa va ser més un impuls privat. Va ser fantàstic, perquè el fenomen d’una premsa comarcal potent com tenim a Catalunya, no el trobem ni a Espanya, ni a Europa. És un cas bastant curiós. Potser el tret de sortida seria la fundació de l’AVUI i després, a principis dels vuitanta, van anar naixent tota una sèrie d’iniciatives, amb diferents periodicitats i àmbits, locals i comarcals. I tot això, en català. Encara avui és un patrimoni que tenim. Una altra discussió és com ha d’evolucionar i sobreviure, però no ens l’hauríem de deixar de perdre.

Ara m’ha vingut al cap una altra cosa que no ens havíem de deixar perdre, tots recordem el model català de caixes d’estalvis… No n’ha quedat res. Ni gall ni gallina. Doncs hauríem de procurar que el model de premsa de proximitat català fos un actiu que continués en el temps.

Sempre es diu que la premsa de proximitat és la més important, perquè és la que té més contacte amb la seva raó de ser, que són els lectors, els televidents o els oients. En canvi, moltes vegades diríem que ens estimen poc des de les grans institucions, les grans empreses, les grans multinacionals a l’hora de posar publicitat o fins i tot els gurus del sector… Això de ser “de comarques” es posa a un nivell provincià, rural, com de poca importància… I es contradiu una cosa amb l’altra.
És cert, això és cert, però també ho és que jo vaig arribar de Vilafranca a les redaccions de Barcelona, i després t’adones que molta gent, grans periodistes de Barcelona, han començat fora. I és veritat que les centrals publicitàries sempre valoraven ser la primera publicació de la província.. Era més important que ser el quart de Catalunya, per entendre’ns… Això vol dir que si tu venies moltíssims exemplars, però com que eres el tercer de Catalunya, per exemple, doncs no et tocava res. Hi havia aquestes maneres de pensar des de Madrid, fins i tot també des de Barcelona. I ara. Ara passa força. Quan vas a buscar publicitat d’una gran empresa, i et diuen que els la porta una agència de Barcelona… ja estàs mort. Encara que siguis, com és el vostre cas, el referent en una comarca, o com El 3 de 8 al Penedès… Des de la premsa local tot és molt més complicat i aquest tipus de coses és veritat que passen. I el menysteniment professional cap als professionals dels mitjans de proximitat locals i comarcals, això també. També passa. És allò del gran i el petit.

Parles del català. I de la importància que ha tingut la premsa comarcal en la promoció i defensa de la nostra llengua. Ara es parla molt del català a les escoles, i si preguntem al carrer, la majoria vol que es continuï el model actual. Però si els preguntes en quina llengua llegeixen o miren la televisió, guanya per golejada el castellà… Diem que defensem molt el català… però el practiquem poc.
L’entorn digital és un factor que no ens acaba d’anar bé perquè el castellà té un mercat mundial molt accessible gràcies a la digitalització i el català no. Hi va haver un moment que La Vanguardia i El Periódico, van fer la seva edició en català. Però ara es troben que realment l’edició que realment pot créixer i els pot portar beneficis és el castellà perquè hi ha tot Llatinoamèrica i tot Espanya. Hi ha molts mitjans catalans que fan la seva edició digital en espanyol perquè els dona més tràfic. En canvi, això no passava amb el paper.

La majoria de gent llegeix encara més en castellà la premsa, tot i la bona feina i el bon paper de la premsa local i comarcal. A la ràdio, no, és l’únic mitjà on és molt hegemònic el català. I a la televisió, efectivament, el castellà també és majoritari perquè encara que TV3 sigui la primera amb un lideratge entorn del 20 per cent, vol dir que l’altre 80 per cent, és en castellà.

S’ha dit fins a la sacietat des de fa molts anys, que els diaris de paper, també els de la premsa comarcal, acabarien desapareixent, amb la revolució de la digitalització. Creus que serà així?
Ja fa molts anys que hi va haver gurús que van vaticinar el final del paper. Mira, sóc president del consell editorial de l’Eco de Sitges, que és el diari més antic de Catalunya, i no fa gaire ens reuníem i parlàvem d’aquestes coses. Jo parteixo d’una prèvia que, aquí, qui ho té més fàcil per sobreviure, és el qui és molt local o comarcal, o qui és molt general. Qui estigui al mig, ho té més complicat. Per exemple, La Veu de l’Anoia i New York Times. Per què? Doncs perquè per al NYT el seu mercat és el món i encara que tingui un percentatge molt petit d’aquest mercat, això el permet sobreviure de sobres, i a La Veu, perquè té un mercat petit, però hi té una gran penetració i un gran arrelament.

L’altra gran qüestió, que ara porta de corcoll als empresaris dels grups de comunicació, és com compensem el creixement del digital i la disminució del paper. Aquí hi ha un salt que s’ha de fer i és molt difícil. És a dir, els ingressos del digital no compensen les pèrdues que tens del paper i aquest sal, cal intentar, minimitzar o suavitzar tant com puguis, per no caure en aquest forat i acabar morint. I això és molt difícil… Cal aguantar al màxim el paper, fent créixer la monitorització i els ingressos amb el digital. La premsa local i comarcal fer això ho té menys difícil que altres mitjans que estan entremig de volum de mercat.

Fa cinc anys o sis anys, tots els grans mitjans ho deien: la informació s’haurà d’acabar pagant. Això que tu miris una pàgina web, un diari digital i totes les notícies gratis que també surten en paper pagant dos euros… s’ha acabat. Ara tots els diaris, sense excepció, cobren per la informació. Aquest és el camí?
Jo crec que sí. Hi ha diferents models. Hi ha casos que és la societat civil que ho sosté a través de fundacions o a través de patrons. L’altre és demanar a la gent que et doni suport, com fa, per exemple, Vilaweb. O bé directament pagar una subscripció per tenir accés a tota la informació.

Jo crec que efectivament, s’haurà de pagar. Això costa. Potser costarà més que, per exemple, ha passat amb la música o les pel·lícules, que també hem fet aquesta transició. Això és fruit d’un error inicial, que és que quan va arribar la digitalització es van posar els continguts tal qual a la xarxa. D’això ja fa molts anys. Rupert Murdoch, el gran magnat dels mitjans de comunicació, va dir “Nois, ens vam equivocar. No havíem d’haver fet això. No ho havíem haver donat tot gratuïtament i ara hem de fer el camí invers”. Jo crec que passarà per aquí en diferents models.

Parlem una mica de periodisme i de com estan avui en dia els estudis. Els alumnes són vocacionals? Se senten periodistes abans d’entrar a la facultat? Hi ha interès per l’actualitat?
Hi havia molta gent a la meva època, que no tenia una vocació real. Hi ha de tot, com en totes les professions. És fantàstic per a un professor quan a la classe té suficients nois i noies amb vocació. Perquè això fa que la classe rutlli d’una altra manera i l’aprenentatge sigui molt més fàcil. Si ells també t’estiren, va molt bé. Apuntar-te avui en dia a una facultat de Periodisme sense vocació és un disbarat, perquè, amb els sous que es paguen… Millor fer Administració d’Empreses.

Com és possible que havent-hi tanta demanda i notes de tall altíssimes per fer Periodisme, sigui una professió de sous normalets? És curiós.
Sí. Hi ha molta gent que estudia periodisme. És un ensenyament que, una mica, serveix per a tot. Hi ha gent que li agrada la carrera, estudia i després acaba laboralment en altres a altres llocs. Crec que la professió ha perdut glamur, els sous han baixat en relació a fa uns anys, i el periodisme clàssic hi ha molt poca gent que el pugui exercir. Avui has d’estar disposat a anar al món digital on necessites moltes més habilitats que abans. Molt poca gent de les nostres facultats acabarà treballant en un diari, o a TV3, per entendre’s. Hi ha molta oferta digital i molta comunicació d’empresa o institucional. D’altra banda, cal que recuperem el prestigi i el bon nom d’una professió que té el seu prestigi. La seva reputació s’ha vist desgastada, erosionada en els darrers anys.

Falta anàlisi. Ara ens conformem amb repetir el que ens diu la font.
Renyo molt els meus estudiants, perquè soc contrari al periodisme de declaracions. Els dic que han d’entendre la notícia, i l’han d’interpretar. S’han d’explicar les coses perquè ho entengui la gent del carrer i això requereix un esforç intel·lectual que no es pot menystenir. Repetir unes declaracions ho pot fer un robot més bé que vosaltres… Això passa amb els periodistes novells perquè no s’atreveixen a vegades. I el més fàcil és reproduir les declaracions, i així no s’equivoquen. Se’ls ha de dir que s’atreveixin. També és veritat que hi ha pocs recursos i a vegades els periodistes han de fer 14 coses quan el que seria saludable és fer-ne moltes menys…

Però abans no teníem totes les possibilitats creatives tecnològiques, totes les eines, totes les possibilitats per ser creatius que els joves tenen ara. Per tant, ser jove ara i tenir vocació de periodista és fantàstic. La quantitat de coses que pots arribar a fer, a imaginar i a crear és enorme. És un desafiament, fascinant, esplendorós i tot un repte per endavant.

Compartir