Antoni Bassas: “La Premsa Comarcal té sentit perquè és útil”
A

27 de novembre de 2022

Entrevista a Antoni Bassas i Onieva, periodista del diari Ara

Soc Antoni Bassas i Onieva, Llicenciat en Ciències de la Informació. Tinc 61 anys, vaig néixer al barri de Gràcia de Barcelona. Vaig començar a treballar a la ràdio amb 16 anys, a Ràdio Joventut. Després vaig estar a Catalaunya Ràdio i TV3. Des del 2013 formo part de la direcció del diari Ara. Ahir em van lliurar el Premi d’Honor del Festival Zoom d’Igualada, al costat d’Olga Viza.

Què suposa per a tu aquest guardó que et lliuren en ocasió del Festival Zoom?
No voldria sonar a Groucho Marx, eh, però que em donin el Premi d’Honor és un honor, i després és una sorpresa. Ha estat un premi inesperat. Francament, em vaig quedar molt sobtat quan em van trucar des del jurat, perquè sí que és veritat que fa molts anys que em poso davant de les càmeres i micròfons, però sempre he estat més interessat en el present i en el futur que en el passat. No és que no miri enrere. Bé, quan vas en un acte i et presenten, comencen a dir coses que has fet… i cada any que passa la llista és més llarga. Això sí, quan de cop i volta et donen un premi per la teva trajectòria, en certa forma t’obliga a reflexionar sobre tot el que has fet.

Et queda corda per estona.
Home, això no se sap mai. Jo vull continuar treballant, crec que la feina que faig ocupa un espai en el sistema comunicacional d’aquest país, que té seguidors, que té gent que li interessa, que té audiència i, per tant, és útil. Aquesta és una sensació molt important, la de sentir-se útil. I mentre sigui així, continuaré treballant. Això vol dir que només contemplo la meva vida com una realització professional? En absolut. Vol dir que, bàsicament, puc trobar la manera de ser útil fent coses diferents. M’he mogut per la televisió, la ràdio, xarxes socials, en els últims anys a la premsa escrita, i crec que en tots aquests llocs he trobat el meu encaix.

Hi ha hagut tants canvis en el món de la comunicació, que un ja no sap què queda per inventar. Hem gastat potser massa esforços en crear moltes coses i no en millorar les que tenim?
Sí, és veritat. Jo estic d’acord amb aquesta reflexió que fas. A més, s’hi afegeixen altres coses, que és que les empreses esperen de nosaltres que produïm, que produïm, que produïm… i, a vegades, en aquesta producció no es té en compte el perquè estem fent les coses. Un valor molt important en la nostra professió és el criteri amb el qual es fan les coses. Per què ho fem així, i per què ho fem això? La digitalització ens ha accelerat tant el ritme de producció que encara hem perdut menys capacitat per pensar per què fem les coses i com les hem de fer. Cal fer una mica de reflexió. Jo la miro de buscar a partir de les meves pròpies sensacions, però també m’ajuda el feed-back amb els lectors i oients, que et van donant pistes cap on hauries de continuar organitzant la teva feina. Ara tenim molts més elements per saber com és rebuda la nostra feina que no pas temps enrere.

El factor principal que ho ha canviat tot en els últims anys és que ara tots som emissors. Ara tothom pot emetre un missatge. Tots tenim un nou talent. I, és clar, això ha fet que els periodistes que professionalment ens dediquem a la comunicació hàgim perdut el monopoli de l’emissió. Ara tothom emet. Aleshores la pregunta és: quina ha de ser la diferència entre el periodista i el lector?

Home, doncs la meva feina està feta per un professional, a partir d’un criteri periodístic i d’una línia editorial. A mi m’agradaria que una persona que veiés un vídeo o llegís un tuit, digués… ah, veus, com es nota que ho ha fet un periodista. El que passa és que a vegades això no es nota, pressionats pel dia a dia de les nostres empreses, i llavors produïm artefactes comunicatius que no es distingeixen dels que podria fer qualsevol altra persona. Aquí és on estem perdent la batalla com a periodistes.

Cal més capacitat d’anàlisi?
El problema és que quan comença un Telenotícies, els espectadors ja sabem què diran els periodistes, perquè tot el dia estem bombardejats per la informació. Estaria bé saber no tant què ha passat sinó per què ha passat. És la pregunta més difícil de contestar, perquè demana temps per investigar i per reflexionar. A la Facultat ens van ensenyar que els fets són sagrats i les opinions són lliures. Ara els fets sembla que tant és, el veritablement important són les opinions.

Què t’agradaria fer que encara no hagis fet?
No voldria sonar presumptuós, però a la vida he tingut la sort de veure convertits en realitat la majoria dels meus somnis. Per tant, no tinc moltes assignatures pendents. Però si em diguessis “demà pots fer el que vulguis”, doncs potser presentar un Telenotícies, però m’atreviria a dir no exactament com es presenten ara. No perquè estiguin malament, sinó perquè m’agradaria presentar-los amb el meu estil.

L’Ara és un diari molt compromès amb la nostra cultura, igual que la Premsa Comarcal i La Veu. Què en penses, dels mitjans de proximitat?
Em sembla un espai imprescindible. Algú que vagi a un quiosc, o entri a la web, i vegi que diu La Veu de l’Anoia, té al davant la prova moderna, digital, de l’existència de l’Anoia com a comarca. Ningú no crea un mitjà per informar una societat que no existeix. És clar que la comunitat comarcal té problemes que comparteix amb tota la humanitat, com el canvi climàtic, o més a casa nostra el futur nacional de la llengua. Però després hi ha problemes que corresponen a un espai concret, comarcal. És, per tant, lògic que aquest espai tingui també un reflex comunicatiu propi. Sempre ho he vist com una riquesa que no hauríem de perdre i com un servei necessari. La premsa comarcal té sentit perquè és útil.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta